La meva última columna: l'esperança en una era de ressentiment

Aquesta és la meva última columna per al New York Times, on vaig començar a publicar les meves opinions el gener del 2000. Em retiro del Times, no del món, així que seguiré expressant les meves opinions en altres llocs. Però em sembla una bona ocasió per reflexionar sobre el que ha canviat en aquests darrers 25 anys.

El que em sorprèn, mirant enrere, és com d'optimistes eren llavors moltes persones, tant als Estats Units com a gran part del món occidental, i fins a quin punt aquest optimisme ha estat substituït per ira i ressentiment. I no em refereixo només als membres de la classe treballadora que se senten traïts per les elits; algunes de les persones més enutjades i ressentides dels Estats Units en aquests moments –persones que és molt probable que tinguin molta influència en el govern de Trump– són multimilionaris que no se senten prou admirats.

És difícil transmetre com de bé se sentien la majoria dels nord-americans l'any 1999 i a principis del 2000. Les enquestes mostraven un nivell de satisfacció amb la direcció del país que avui sembla surrealista. La meva sensació és que el que va passar a les eleccions del 2000 és que molts nord-americans donaven per assegurades la pau i la prosperitat, per la qual cosa van votar el tipus que semblava més divertit per passar l'estona.

També a Europa les coses semblaven anar bé. En particular, la introducció de l'euro el 1999, va ser un fet àmpliament aclamat com un pas cap a una integració política i econòmica més estreta, cap a la transformació en els Estats Units d'Europa, per dir-ho així. Alguns de nosaltres, els desagradables nord-americans, teníem dubtes, però al principi no eren gaire compartits.

Per descomptat, no tot eren flors i violes. Per exemple, durant els anys de Clinton als EUA ja hi havia un bon grapat de teories conspiratives proto-QAnon i fins i tot casos de terrorisme domèstic. Hi va haver crisis financeres a l'Àsia, que alguns de nosaltres vam veure com un presagi potencial del que havia de venir; vaig publicar un llibre el 1999 titulat El retorn de l'economia de la depressió, en què argumentava que coses similars podrien passar al meu país; i vaig publicar-ne una edició revisada una dècada després, quan van passar.

Així i tot, la gent se sentia força bé respecte al futur quan vaig començar a escriure per a The New York Times.

Per què aquest optimisme s'ha esfumat? Tal com jo ho veig, hem patit un col·lapse de la confiança en les elits: la gent ja no té fe en què les persones que dirigeixen les coses sàpiguen què fan, o en el fet que puguem suposar que són honestes.

No sempre ha estat així. El 2002 i el 2003, els que sosteníem que la invasió de l'Iraq era fonamentalment fraudulenta vam rebre moltes crítiques dels que es negaven a creure que un president nord-americà pogués fer una cosa així. Qui ho diria ara?

D'una altra manera, la crisi financera del 2008 va minar qualsevol fe que la ciutadania podia tenir en la idea que els governs sabien com gestionar les economies. L'euro va sobreviure a la crisi europea –que va assolir el seu punt àlgid el 2012 i que va portar a nivells de desocupació, en alguns països, similars als de la Gran Depressió–, però la confiança en els euròcrates –i la creença en un futur europeu brillant– no ho va fer.

No només els governs han perdut la confiança dels ciutadans. És sorprenent mirar enrere i veure com de més favorablement es veia els bancs abans de la crisi financera.

I no fa tant de temps que els multimilionaris de la tecnologia eren àmpliament admirats a tot l'espectre polític, fins al punt que alguns van assolir l'estatus d'herois populars. Però ara ells i alguns dels seus productes s'enfronten a la desil·lusió i coses pitjors; Austràlia fins i tot ha prohibit l'ús de les xarxes socials als menors de 16 anys. Cosa que em fa tornar al meu argument: algunes de les persones més ressentides dels Estats Units en aquests moments semblen ser multimilionaris enutjats.

Ja ho hem vist abans. Després de la crisi financera del 2008, que per part de molts es va atribuir en part als tripijocs financers (i amb raó), es podia esperar que els antics Amos de l'Univers mostressin una mica de penediment, potser fins i tot gratitud per haver estat rescatats. En lloc d'això el que vam obtenir va ser “ira contra Obama”, fúria contra el 44è president per suggerir que Wall Street podria haver tingut part de culpa en el desastre.

Aquests dies s'ha debatut molt sobre el gir a la dreta d'alguns multimilionaris de la tecnologia, com Elon Musk i tots els que el segueixen. Jo diria que no hi hauríem de donar gaires voltes i, sobretot, que no hauríem de dir que això és d'alguna manera culpa dels progressistes políticament correctes. Bàsicament, el que explica aquest gir és la mesquinesa dels plutòcrates, que solien gaudir de l'aprovació pública i ara descobreixen que tots els diners del món no poden comprar l'amor.

Així doncs, hi ha alguna manera de sortir del lloc ombrívol on ens trobem? El que jo crec és que, tot i que el ressentiment pot portar al poder gent dolenta, a llarg termini no la pot mantenir. En algun moment, la gent s'adonarà que la majoria dels polítics que malparlen contra les elits en realitat són elits en tots els sentits importants, i els començarà a demanar comptes per no complir les seves promeses. I en aquest moment la ciutadania estarà disposada a escoltar qui no intenti argumentar des de l'autoritat, qui no faci falses promeses, sinó que intenti dir la veritat tan bé com pugui.

Potser no recuperarem mai aquella fe que teníem en els nostres dirigents –la creença que les persones que tenen el poder solen dir la veritat i saben el que fan–. Tampoc no caldria. Però si ens mantenim ferms enfront de la cacistocràcia –el govern dels pitjors– que s'està fent forta en aquests moments, potser amb el temps trobem el camí per tornar a un món millor.

Copyright The New York Times