On és la meva història?

Hi ha llibres que et fan salivar abans d’haver-los tastat. Mentre netejava l’escuranda del sopar, vaig sentir que algú parlava a la ràdio de l’assaig Seixantisme; l’esclat cultural dels 60 (L’Avenç) de Marta Vallverdú i Borràs. Com que em va sorprendre el fet que jo desconegués la majoria d’aventures que es van emprendre en aquella dècada, no vaig trigar a desitjar-lo i a anar-lo a buscar. ¿Com podia ser que un episodi tan proper de la meva història em fos desconegut? L’endemà, a mesura que m’acostava a la llibreria, fantasiejava. Pressentia que un petit tresor em seria revelat. I no m’equivocava. Després de llegir-lo, els objectes del meu voltant van adquirir un nou significat. Els volums de la Gran Enciclopèdia Catalana, que havia fullejat en comptades ocasions, que fins aleshores tan sols havien servit per decorar una de les estanteries del menjador i acumular polsada, van convertir-se en una peça estimada i preuada. Per primera vegada entenia la seva importància. Enmig d’una grisor decadent i franquista, aquest projecte gegantí havia tornat a posar sobre la taula els Països Catalans. Vallverdú ens ho detalla: “A la redacció de l’Enciclopèdia hi havia una lluita constant entre el desig de fer emergir la catalanitat i el despotisme del règim per aniquilar-la. Una de les feines del director, Jordi Carbonell, era batallar amb el censor per intentar passar la informació cada setmana, abans de publicar el fascicle. Hi va haver moments que va saber sortir-se’n. Per exemple, ja en el primer fascicle hi apareix un mapa dels Països Catalans, amb l’excusa de la pronunciació de la a/e àtones –l’objectiu era impregnar en l’imaginari del país la territorialitat de l’àmbit cultural–”. De totes maneres, aquest centelleig catalanista no només va escampar-se pel món editorial. En els anys seixanta el podem trobar en algunes escoles de l’època, en l’escoltisme incipient o en la música folk. Va ser un període de riquesa immaterial, debats, optimisme i lluita social. Gran part de la meva família el va viure. Però jo no. Gairebé no l’he respirat. Em van fer néixer massa tard, en una etapa on els catalans, satisfets amb els fruits que les lluites dels anys anteriors els havien donat, ja no es preocupaven de remembrar la història comuna. Cap pla docent me’n va parlar mai.

Un cop acabat l’assaig, vaig adonar-me que el meu esperit nacionalista i el de la meva mare tenien textures ben diferents: mentre que ella atresora en la memòria la pròpia vivència de la Transició i el record de l’esforç combatiu dels meus avis, jo, desposseïda de les meves arrels, he aparegut en un temps on la pugna per la independència és anhistòrica i s’argumenta a través de poques raons econòmiques i filosòfiques. Als de la meva generació ningú ens ha explicat de bon començament que als Països Catalans hi ha una tradició col·lectiva de debat i de conflicte. L’hem hagut de descobrir pel nostre compte. Amb prou feines hem pogut dirigir-nos a les fonts catalanes per tal d’analitzar l’opressió nacional i hem hagut d’acontentar-nos amb la lectura de textos estrangers de crítica decolonial per extreure’n les idees fonamentals i adequar-les a la nostra situació concreta. També hem hagut d’acontentar-nos amb la rebuda insuficient d’anècdotes morboses i inconnexes –com, per exemple, el fet que algunes escoles canviessin els cartells catalans pels castellans cada vegada que un inspector franquista picava a la porta o que algunes persones durant la dictadura s’haguessin d’exiliar– que, com que no formaven part de cap relat ordenat i coherent, han provocat que no poguéssim lligar caps en un nivell més elevat d’abstracció i que s’aguditzés la desconeixença absoluta de la nostra cultura. De fet, jo comparteixo la reflexió de Donato Ndongo quan escriu a Historia y tragedia de Guinea Ecuatorial (Edicions Bellaterra) que “l’absència de dades contrastades recollides en textos sistematitzats subratlla la ignorància de la nostra trajectòria com a nació –greu en les noves generacions– i perpetua l’obscurantisme, alimenta especulacions i rumors i impulsa la tergiversació i la inexactitud”. A voltes penso que si l’independentisme d’esquerres hagués accedit fàcilment als documents de la pròpia tradició, no hauria caigut en discussions estèrils ni hauria tornat a debatre qüestions llargament mastegades. No poder disposar de textos ben classificats fomenta la dissolució nacional, perquè naturalitza i banalitza les victòries del passat i obstrueix, per desgràcia, els camins que es podrien traçar.