Ni Mid ni cat

«En aquest país la pluja no sap ploure.
O plou poc o plou massa.
Si plou poc és la sequera.
Si plou molt és un desastre»
Raimon

El gener de 2019 l’actual ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, es mostrava obertament contrària al projecte Midcat. No li faltaven arguments. Un detallat informe de la Comissió Europea acabava de desestimar el projecte pel fort impacte ambiental, la poca viabilitat futura, la dubtosa utilitat a llarg termini i uns costos estratosfèrics. La ministra recorria a l’informe, en compareixença parlamentària, per rebutjar el que qualificava de "projecte ruïnós". Ara ja no ho és? Ja ho veurem. La guerra d’Ucraïna ha capgirat massa coses, tantes que la UE ja considera verdes i aptes per a la transició l’energia nuclear i el gas. No és un acudit dolent –només l’estricta realitat–. De més grosses en veurem. I això que la contradicció principal –entre tantes contradiccions simultànies– va nua i despullada i ningú l’ha respost encara: on carai queda i quedarà l’objectiu, anunciat a bombo i platerets el juliol de 2021, per assolir el 2050 la descarbonització de la UE i l’abandonament d’uns combustibles fòssils esgotats. D’això fa un any i escaig i l’argumentari oficial era dur. Frans Timmermans, vicepresident de la Comissió Europea per al Pacte Verd, sostenia: "Si no ho fem, fallarem als nostres fills i nets, perquè si no arreglem això lluitaran en guerres per l’aigua i el menjar".

El passat mes de maig, en una conversa elèctrica a les jornades anuals del Cercle d’Economia, José Bogas, conseller delegat d’aquella Endesa (Empresa Nacional de Electricidad SA) que un dia va ser pública i que Felipe González i Aznar van privatitzar, va afirmar que "el gas és passat i el futur és elèctric". Li va respondre de seguida Josu Jon Imaz, CEO de Repsol: "Que ens ho diguin l’hivern vinent, Pepe!" Winter is coming, el petrolier Imaz va defensar la tesi que a l’insostenible model de vida occidental li caldrà gas i petroli encara "durant dècades". Per aquelles mateixes dates fou quan l’incontinent Ignacio Sánchez Galán, president d’Iberdrola que també contractava Villarejo d’amagatotis, va titllar de "tontos" els consumidors acollits a la tarifa elèctrica regulada –entre ells, molts clients seus i, sobretot, les famílies més vulnerables acollides al bo social–. Tenim un pool energètic que no ens mereixem. Un oligopoli subhastador de traca, amb beneficis que no plouen del cel, sinó de les nostres butxaques, quan venen l’energia més barata al preu de la més cara. "Paguem el bocata de calamars a preu de caviar iranià", va metaforitzar el diputat valencià Joan Baldoví al Congrés.

En tot cas, al massa proper i ja llunyà 2019, les raons per rebutjar el Midcat no eren menors, sinó de fons i força compartides –de la Plataforma Resposta al Midcat a la Comissió Europea, d’ERC al PSC, de l’Ajuntament d’Hostalric al de Figueres o Salt, la diputació gironina i dos consells comarcals. El que en temps més assossegats donava per a certs debats i reflexions ara s’intenta colar de pressa per la via d’urgència, sota els rigors peremptoris de l’economia de guerra europea i un mot hivernal que fa glacera a les altes esferes i als barris populars: desabastiment. Però en un món amb tantes zones desabastides i empobrides per la cobdícia colonial aliena, les preguntes continuaran allà: on queda la descarbonització, qui pagarà la infraestructura, quant contaminarà, qui la gestionarà, quines mesures de seguretat s’implementaran, què connectarà exactament i a quin preu. Més t’informes, més es complica tot. En el trencaclosques laberíntic, uns quants factors més que enterboleixen els mapes: la sobirania energètica i l’endarreriment català crònic en les renovables, la reticència francesa –pur interès mercantil, nuclear i radioactiu–, la necessitat alemanya –que mereixeria la paràbola de com van ser de solidaris amb el sud europeu en la crisi del 2008–, el fracking americà –del gas liquat que arriba per mar, important d’allà la tècnica que aquí prohibim–, el gas algerià, la hipòtesi de l'hidrogen verd com a futurible-discutible, el col·lapse de les matèries primeres, el mercat tafurer dels drets d’emissió de CO₂, les deslocalitzacions contaminants en l’abocador global i fins i tot Alcarràs –quin és el futur del camp al nostre país?–. Recordin que la darrera fita gasista a l’estat espanyol es diu Castor, en què es va rescatar públicament Florentino Pérez amb 1.350 milions d’euros –i encara ho pagarem durant trenta anys amb uns interessos vergonyosos.

Midcat sí, Midcat no, un informe d’Ecologistes en Acció de l’any 2018 ja analitzava els motius severs, racionals i raonables per oposar-nos-hi fermament, tot exigint una transició ecològica amb justícia social –o això o els plats trencats i les factures desorbitades les patiran i pagaran els de sempre–. El debat al detall del Midcat, sí, conté mil detalls; el debat a l’engròs, no tant: es tracta de si assumim o no que estem en plena emergència climàtica i que per sortir del forat el primer és deixar de cavar. Als qui dubten sempre de l’ecologisme en públic –i em temo que en privat, a desgrat, els dona la raó– també se’ls pot citar un informe del Pentàgon. De fa vuit anys: "Temperatures mundials en augment, pautes de pluja canviants, pujada del nivell del mar i esdeveniments meteorològics extrems intensificaran els desafiaments de la inestabilitat global, la fam, la pobresa i la guerra. Conduiran probablement a escassedat d’aigua i aliments, pandèmies, conflictes entorn a refugiats i recursos i destrucció a causa de desastres naturals en totes les regions dels globus" (Climate change adaptation roadmap, departament de Defensa, 2014). O una altra cita més casolana del maig passat. De Josep Martí Blanch: "Governs, empreses i la majoria dels ciutadans vam inaugurar un llarg període de temps parlant sobre com hauríem de viure, però sense moure un dit per viure d’una altra manera". Doncs això mateix.

Per a més desori, el debat revisitat sobre el Midcat arriba l’any en què es compleixen 50 anys de la publicació d'Els límits del creixement del matrimoni Meadows, considerat un punt d’inflexió sobre els límits de la biosfera, els recursos en un planeta finit i les lleis de l’entropia. No n’aprenem –pitjor, no volem aprendre– i no ens volem creure el que ja sabem. En plena era de l’antropocè, don’t look up: volem viure un dia més com si no estigués passant res. Aquella frase tan sensata i recurrent –i tan bona, encertada i útil– que diu que els incendis s’apaguen a l’hivern ja l’hem malgastat i maltractat tant que l’hem buidada. La frase té més d’una dècada i els sotaboscos continuen cremant. D'alternatives n’hi ha moltes i la transició ecològica serà obligada o voluntària, però res garanteix ja que sigui ordenada, justa, democràtica i solidària. Ens urgeix una contracció econòmica i ecològica d’emergència, però un demolidor i amarg aforisme de Jorge Riechmann ens desvela de nosaltres mateixos: el que és necessari socialment i ecològicament no té vocació de majories, i el que té vocació de majories no serveix per als dilemes socials i ecològics que ens esperen.

Mecanoscrit del segon origen, tornem al punt de partida. Cruïlla i síntesi: si volen fer el Midcat no tenen més remei que violar l'Acord de París contra l’escalfament global, renunciar als objectius fixats per a la descarbonització de la UE i continuar fent el contrari del que pregonen. Mentre la guerra duri, gas, reactors nuclears i retorn al carbó al cor d’Europa. En el general hivern, les elèctriques faran l’agost. Trec la calculadora, matemàtica exacta: Iberdrola, Endesa i Naturgy acumulen 85.531 milions d’euros en beneficis nets des de 2008. Qui pagarà la festa és massa previsible. Qui se la cobra, aclarit fa anys.