L es llengües són eines de comunicació. És evident. Els qui defensen la necessitat que les “grans” llengües s’expandeixin a costa de les “petites” recorren sempre a la importància d’aquesta funció, quasi única, de vehicular informació i facilitar la comprensió entre les persones. Curiosament, però, si després observam en què es fonamenten les polítiques de minorització lingüística, podem veure que mai no és en la necessitat d’assegurar la intercomunicació, sinó que l’objectiu és subjugar grups humans (les comunitats lingüístiques que pateixen aquestes polítiques), de trencar-ne la cohesió per a fer-los més vulnerables al domini exogen.
No cal dir que compartir coneixements lingüístics, ajuda a la comunicació entre persones d’origen lingüístic diferent. Així i tot, no és suficient ni del tot imprescindible. És fàcil trobar situacions en què persones que parlen la mateixa llengua no s’entenen (en tots els sentits que té la paraula entendre ). El que és indispensable és que hi hagi voluntat mútua de comunicació. Fins i tot m’atreviria a dir que és gairebé suficient.
Aquests dies ho he experimentat directament. A través d’un amic comú, cada dia més hel·lè que mallorquí, he estat convidat a berenar per en Menelau, un pastor grec (d’ovelles i cabres, no d’ànimes), que només s’expressa en aquesta llengua i que el tret més globalitzat del seu tarannà és la devoció monoteista per Heineken, la cervesa. Jo només en sé unes poques paraules, apreses aquests dies, de grec, i malgrat això ens hem entès prou per passar una estona agradable i d’intercanvi d’informacions bàsiques. M’ha tallat els cabells en Nikos, que és el barber de n’Hipòcrates. He sopat amb en Roland i la seva família, uns albanesos que viuen al poble d’en Menelau; en aquest cas la conversa s’ha fet amb ingredients albanesos, grecs, catalans, castellans, anglesos, italians, francesos... i ha estat possible pels coneixements dispersos i desequilibrats d’aquestes llengües que els comensals compartíem. Però, també i sobretot, per la voluntat de comunicar-nos, d’entendre’ns, que teníem.
Situacions com aquesta no són extraordinàries, les viuen diàriament milions de persones d’arreu del món, com abans ja les han viscudes molts altres. “Hi ha mil maneres de parlar, i les paraules no ajuden si el coratge n’és absent” escriu Henry Miller a El colós de Marusi, el llibre en què narra el viatge que va fer a Grècia el 1940. I hi explica que, durant uns quants vespres, en haver sopat, va mantenir interessants converses amb en Karamenaios, amb el qual només compartien una cinquantena de paraules (comptant les gregues i les angleses) i que s’entenien, encara que, passats els dies, podien descobrir que una paraula que tenia un significat l’havien usada amb un altre de completament diferent i que, això, no havia estat obstacle per a la perfecta comprensió.
En alguns casos, aquests usos equivocats de paraules s’expliquen pel fenomen conegut com el de falsos amics, que són parelles de paraules de llengües diferents que tenen una forma molt semblant, però el significat (o algun dels significats) pot ser bastant diferent. Això pot passar perquè la paraula d’una llengua procedeix de l’altra i només n’ha transportat un dels significats o l’ha canviat o perquè les dues paraules procedeixen d’una tercera llengua i no l’han manllevada amb el mateix significat o, en darrer lloc, perquè hi ha dues paraules que per casualitat s’assemblen. En el nostre cas (i en la majoria de les llengües romàniques) passa molt amb paraules d’origen grec que les hi hem preses per donar noms a conceptes del llenguatge d’especialitat que en el grec d’ús quotidià tenen altres valors. Així metaphorá és transport ; strofē, revolt (de carretera, per exemple); trypa, forat ; hydraulicós, llanterner ; mystikó, secret ; éxodos, sortida (dels aeroports, els super mercats...); synousía (sinusitis), coit... Aquests exemples, i molts més, es poden trobar a ¿Es el autobús una metàfora?, un llibre d’Styliani Voutsa, una professora grega que va estudiar filologia a Salamanca i que ara exerceix de professora a l’illa de Tilos. Aquest llibre, que estudia els falsos amics entre el grec i el castellà (però la gran majoria de casos són idèntics en qualsevol llengua romànica), és recomanable no sols per als especialistes en llengües o els aprenents de grec o de castellà, sinó per a qualsevol que gaudeixi de les curiositats lingüístiques.
Les discrepàncies de significat i la diversitat lingüística, als qui no els agraden les llengües, els semblaran un problema. Als qui els agraden, una riquesa, un estímul per a conèixer. I les llengües i les persones som inseparables.