'Milady', de Neus Canyelles
La tardor de l'any 23 ens va dur un esdeveniment que mai no acaba de tenir el ressò que es mereix per la importància que té: la publicació d'un nou llibre de Neus Canyelles, titulat Milady (Empúries). M'agrada repetir, perquè n'estic convençut, que aquesta autora palmesana és una de les millors narradores que tenim a la literatura catalana: Neus Canyelles escriu novel·les i contes (títols com Cap d'Hornos, L'alè del búfal a l'hivern, La novel·la de Dickens o Mai no sé què fer fora de casa donen fe de la seva mestria en aquests gèneres), però els seus últims llibres desdibuixen o prescindeixen cada vegada més de la ficció per cenyir-se al relat dels fets de la pròpia vida que Canyelles considera que val la pena de contar. Li desagrada que l'etiquetin en l'autoficció i, de fet, en el seu cas, no és pertinent, perquè de ficció n'hi ha ben poca —per no dir gens— en els seus textos. Pel que fa al prefix auto, hi jugava irònicament al títol del seu llibre anterior, Autobiografia autoritzada, que li va valdre el Premi Lletra d'Or 2022. El del 2023 va ser concedit a una altra gran escriptora en català: la poeta valenciana Teresa Pascual, per Tot passa baix (LaBreu), de lectura més que recomanable com tota la seva obra en vers, reunida al volum El temps en ordre: poesia reunida 1988-2019, publicada per Edicions Alfons el Magnànim.
Amb cada nova entrega, Neus Canyelles ens explica un episodi de la seva biografia, i en aquest aspecte no es troba lluny de la premi Nobel Annie Ernaux, tot i que, a diferència de la francesa (que podeu llegir en català gràcies a les traduccions de Valèria Gaillard a Angle Editorial), Canyelles deixa de banda el context polític i social per concentrar-se en l'intent de comprensió dels processos mentals i emocionals que es produeixen a l'interior d'un personatge que és ella mateixa. És un plantejament que recorda la idea de la poesia tal com la va formular Gabriel Ferrater: “La descripció, de moment en moment, de la vida moral d'un home”. D'una dona, en el cas de Neus Canyelles, que, sense presentar-se com una escriptora feminista (sent un rebuig instintiu per tot el que comporti associar la literatura amb les ideologies), sí que resulta veritablement demolidora en moltes de les seves pàgines.
Neus Canyelles no necessita estrafer el dolor, ni simular-lo o exagerar-lo, ni adornar la seva escriptura amb impostures, escarafalls i malabarismes. Al contrari, els seus escrits tenen la serenitat de qui l'ha conegut en pròpia carn, el dolor, i el conta amb consciència plena del pes de cada paraula que tria escriure o callar. Milady és una elegia a la seva mare, morta fa un parell d'anys. I té la tremolor, l'aplom, la capacitat de ferir i d'acompanyar, el sentit de l'humor, la contundència, l'elegància, l'impudor i la subtilesa —tot a la vegada— que té la literatura escrita per explicar una ferida real. Llegiu els llibres i les autores que apareixen en aquest article: començareu l'any més ben acompanyats.
