Milei, el dit i la lluna

1. Soroll. La visita de l’histriònic president argentí Javier Milei a Espanya ha aixecat molt soroll. Un personatge que només fent equilibris sobre la brega permanent es pot aguantar dret. La falta de respecte a les normes i convencions és la seva manera d’estar al món i de fer creure a la gent que està canviant les coses per al seu bé, tot i que el que fa és una destrossa més en un país ja prou trasbalsat. Des d’aquesta mentalitat, viatjar per primera vegada com a president a un país sense acordar una visita de cortesia amb el cap d’estat i amb el president del govern forma part de la necessitat de fer-se notar a cada passa, confirmant la feblesa psicològica que amaguen sovint aquests personatges amb vocació totalitària. Les seves paraules agressives contra el president Sánchez i la fotografia amb el president de la patronal, Antonio Garamendi, i representants d’importants empreses inversores argentines –¿com és que no s’ho van pensar dues vegades?– ha augmentat el soroll. I ha fet que els seus protagonistes sortissin ràpidament a desmarcar-se de les maneres de fer del personatge. Fins i tot el PP, que es va deixar endur pel reflex automàtic d’aplaudir qualsevol crítica a Sánchez, ha hagut de fer una rectificació ambigua. Resultat: Sánchez troba material per capitalitzar durant la campanya de les europees. El PP vol i dol i deixa que Vox guanyi espai per continuar fent soroll.

Tot plegat, aquest fastigós espectacle és una anècdota d’una realitat molt més inquietant: i, a risc de fer-me pesat, perquè fa temps que insisteixo en aquesta idea, crec que no ens ha d’impedir veure el bosc. I el bosc és la normalització de l’autoritarisme postdemocràtic.

2. Distància. Que el PP hagi de pensar-s’ho abans de marcar distàncies amb Milei és simptomàtic. L’acte reflex s’imposa: tot el que sigui contra Sánchez s'hi val. I Feijóo n’ha donat proves infinites: de fet, si algú recorda algun discurs seu no sol ser per les idees, que van escasses, sinó per les desqualificacions de l’adversari. Però aquest joc és perillós perquè adoba el camí a Vox, que a mesura que creix fa més evident el seu efecte imant sobre el PP. L’aïllament de l’extrema dreta –en un moment en què a Europa no para de conquerir poder– hauria de ser l'objectiu comú de la dreta liberal conservadora i de les esquerres. Si la dinàmica reaccionària continua creixent hi haurà un moment que ja no hi serem a temps i que, com ja està passant en altres països, la dreta s’haurà inclinat sencera cap a la via autoritària, la que pretén temperar el malestar social amb la reducció de drets i llibertats. La pregunta és si el PP serà capaç d’apostar per acorralar Vox, sense deixar-se endur per la seva dinàmica. Una opció que segurament passaria per canviar l’estil mesell de Feijóo, un líder sense atributs precisos, cosa que, d'altra banda, es faria inevitable si es tornés a estavellar a les pròximes eleccions. Naturalment, això significaria assumir que acostar-se a Vox, com ja fa massa temps que fa –Feijóo ja fa seva la qüestió de la immigració, favorita de l’extrema dreta–, és jugar amb foc amb risc d’acabar caient a les brases. Una dreta liberal conservadora és el que no té Espanya avui i fa por pensar que, com en altres llocs propers, ja hi ha qui dona per superada aquesta possibilitat. La situació francesa, per posar-ne un exemple proper, és alarmant: l’extrema dreta no ha parat de créixer, mentre la dreta exgaullista s’apaga i els esforços de Macron per consolidar un espai liberal democràtic potent no sembla que puguin sobreviure a la seva inevitable retirada quan arribi al límit de dos mandats presidencials.

L’autoritarisme potsdemocràtic no és un mal exclusivament espanyol, imputable a les arrels franquistes de tot plegat –una coartada que ja comença a ser massa fàcil– ni una anècdota transitòria: és una realitat que afecta les democràcies occidentals. Uns països on el pas del capitalisme industrial al financer i global ha fet que la política perdi el pols davant les conseqüències socials d'un nou model econòmic que amplia les desigualtats, obre vies de marginació inesperades, amb efectes devastadors sobre les classes mitjanes, i destrueix els mecanismes de redistribució i socialització.