Milers de Guillems
Hi ha figures que travessen la història. Caminant pels segles, alguns noms s'escolen pels forats dels temps i desobeïxen la incertesa de l'oblit. Algunes d'aquestes figures són filles de la història oficial. Autèntiques llegendes construïdes des dels butlletins i les cerimònies d'estat. D'altres, en canvi, són el fruit d'un error històric. Els nascuts a la perifèria, als suburbis del temps. Com diria el bisbe d'Araguaia, són els que neixen dels marges.
Una primavera d'avui fa trenta anys, els hereus de l'odi i la intolerància van obligar-nos a enviar el Guillem a aquest últim grup. La continuació del relat és de sobres coneguda. D'una banda, creus gammades a les façanes, assetjament mediàtic, trucades i amenaces en hores intempestives. No només el van assassinar per defensar unes idees que també són les nostres, sinó que van engegar tota la maquinària de l'oblit obligatori. Però, de l'altra, una família incansable a la recerca de la veritat i la justícia. Una tasca heroica i constant i un compromís inesgotable que ha quedat gravat a foc en la memòria d'aquest poble.
I és que en el país de països on ens ha tocat viure, en uns Països Catalans amb més de 700 fosses comunes i 16.000 víctimes per exhumar, recordar es converteix en un imperatiu categòric. Com dirien els versos indomables de Galeano: “Quan la memòria està viva no contempla la història, sinó que ens convida a fer-la. La memòria viva no va néixer com una àncora. Vol ser un punt de partida, no d’arribada”. Diguin el que diguin els qui ens acusen de remoure el passat, doncs, recordar el Guillem és, sobretot, construir un futur on ningú sigui assassinat per les seves idees.
És des d'aquesta certesa que, en plena pandèmia i amb l'impuls inesgotable d'Òmnium Cultural, fa un any i mig va començar a caminar l'Escola de Formació Guillem Agulló. Una eina formada per disset entitats juvenils per ser un crit contra la desmemòria, però també per dotar-nos d'eines per continuar avançant. I és que, malgrat tot, continuem dempeus. Formant-nos, organitzant-nos, disposats a batallar cada bri de diversitat, de cultura, de justícia. Disposats a plantar cara per cada partícula de llibertat que alguns ens voldrien tornar a prendre. Avui i cada dia, aquest és el nostre compromís i homenatge al llegat del Guillem.
En el marc d’aquesta escola, Marcia Tiburi ens recordava que si el feixisme és etern, les lluites per plantar-hi cara també hauran de ser eternes. Que si els qui es van endur Guillem han tornat sota la promesa indesitjable de la uniformitat, el compromís de tot l’arc democràtic ha de ser plantejar noves esperances. Fer de la diferència tresor, de la llibertat fortalesa i de la cultura antídot. Reconstruir, en definitiva, tot el que Guillem representava.
És per això que hem decidit escriure aquest article a deu mans i des de cinc generacions diferents. Per recordar-nos que, trenta anys després, el Guillem i les seves esperances continuen acompanyant totes les nostres lluites. En els milers de persones que han omplert les places i els carrers davant el silenci còmplice del poder. En els Vuit de Març més multitudinaris d’Europa i en la confiança dels “germana, jo et crec”. En els joves d’arreu del món clamant que “no hi ha planeta B”. En les manifestacions per la detenció de Hasél, en les multituds d’un aeroport del Prat ocupat o en cada 25 d’Abril. En els centenars de referents que ens han ajudat a dissipar la boira i entomar plegades el present. Allà, sempre hi haurà una part del Guillem.
Per això, l’11 d’abril és homenatge, però també és compromís. És passat, però també és futur. Per no oblidar que l’amenaça de l’extrema dreta persisteix, però sobretot per recordar-nos que rere cada nom, cada pancarta i cada crit, som milers de Guillems que duem dins nostre el seu horror, però també els seus millors somnis. Amb ell a la memòria, el futur és nostre. Però sense ell al costat, ens correspon a nosaltres construir-lo. I és per això, enyorat Guillem, que la lluita continua!
