Les milícies de Mallorca cap a Bugia (1515)
“…No hubo bien llegado el clérigo a la villa de Muro, que lo hizo prender Colom, general de ellos, y lo encerraron en la iglesia para que no pudiese dar lengua de lo que andaban, y luego acabándose de juntar muchas aldeas y villas, mayormente la de Inca, bajaron todos por el barranco de la vuelta de Can Fornari, y hechos un cuerpo se venían en demanda del ejército Real, el cual estaba en un campo que dicen y se llama Angelí y conoció el intento que traían sus enemigos, y se puso en orden de pelear: era mucha la caballería de los comuneros, y gran número de la infantería, y mayor el orgullo con que venían”.
Fragment de la Miscel·lània (tom XI) del caputxí Fra Lluís de Villafranca, editada a Ciutat el 1832. Descriu la destrossa de sa Marjal el novembre del 1522.
Les tropes agermanades baixaren de Muro con orgullo, va dir el bibliotecari caputxí. D’on varen treure aquell orgull? Els tres mil homes d’arreu de Mallorca que anaven a enfrontar-se al conjunt de les tropes mascarades i reials, tenien una convicció ferma en la seva victòria? Quines causes provocaren la destrossa de sa Marjal? Amb un sol dia més de mil morts agermanats regaren amb la seva sang la terra ingrata. Els dies següents a aquell fatídic 3 de novembre del 1522, el nombre de morts va augmentar tant com els arbres que hi havia entre sa Pobla i Inca. En cinc-cents anys no ens hem tret la por ni l’horror d’aquells dies.
Bugia, o Béjaïa, està situada a la costa mediterrània d’Algèria. Actualment, és la ciutat més important de la regió amaziga de la Cabília. Durant la Baixa Edat Mitjana va ser un dels ports més actius de la Mediterrània, va comercialitzar sobretot amb Pisa, Barcelona i Palma. L’any 1400 sortiren de Ciutat cinquanta-set vaixells carregats de mercaderies que posaren proa cap a Bugia. Durant un temps, va ser un dels centres culturals més importants del món occidental. Hi varen néixer savis com Ibn Battuta i Ibn Kaldum. A l’actualitat, Bugia continua essent un port molt actiu per a l’exportació de petroli i gas.
Cap al 1307, Ramon Llull –ja amb una edat avançada– va embarcar cap a Bugia. A les seves places i carrers va intentar predicar, probablement en àrab, les 'raons necessàries' que segons ell demostraven la veritat de la fe cristiana. La cosa no va anar gaire bé. A la Vida Coetània, ens va deixar escrit el seu diàleg amb el muftí de Bugia i la descripció de les penoses condicions en què va ser empresonat. Després d’uns anys de fortes lluites internes, quan fins i tot va plantejar-se la possibilitat de fer-se dominic, tornà a Bugia a predicar. La llegenda diu que hi va ser lapidat i retornat a Ciutat per uns mercaders lígurs que el transportaren encara viu, tot i que expirà davant l’illa de Cabrera.
Dos-cents anys després, a l’agost del 1515, més de tres mil mallorquins anirien a lluitar a Bugia, sota la bandera de la corona Catalano-Aragonesa, amb la finalitat de mantenir la ciutat nord-africana sota el domini del rei Ferran. Les continues ràtzies dels turcs i sarraïns contra les costes europees de la ribera nord de la Mediterrània i la ferma voluntat turca de dominar aquesta mar havien provocat una reacció fulminant del cardenal Cisneros i la conseqüent ocupació d’Orà, Alger i Bugia a l’inici del segle XVI. Calia mantenir al més lluny possible les amenaces dels 'infidels'. Els interessos de Castellà miraven cap a les Amèriques, per aquest motiu calia tenir la rereguarda segura.
Però els germans Baba Aruj i Khair el-Din, més coneguts com a Barba-rossa, no estaven gaire d’acord amb en Cisneros ni amb el rei Catòlic. Per aquest motiu, el 1514 volgueren recuperar la ciutat de Bugia, perduda pels turcs i sarraïns cinc anys abans, on ja havien lluitat un milenar de milicians mallorquins. La necessitat de mantenir un comerç segur entre Mallorca i la resta de ports africans va influir en aquestes massives participacions dels mallorquins. Cal suposar que també hi van influir les lliures promeses com a paga per anar a lluitar. Per cert, alguns historiadors apunten que després dels sis mesos d’estada a Bugia, l’estol de mallorquins no va cobrar els sous promesos i per això s’emportaren tot el que varen poder traginar, incloses totes les armes que pogueren arreplegar. És clar que els milicians mallorquins retornaren a la seva terra amb sis mesos d’experiència militar i una gran quantitat d’armes que s’emportaren cadascú a ca seva i no foren lliurades a la Universitat. Aquest fet tindria transcendència pocs anys després, quan començà la revolta de la Germania. Per cert, qui va manar aquest estol de mallorquins armats a terres africanes, va ser –precisament– qui seria lloctinent o governador de Mallorques el 1521: Miquel de Gurrea. El mateix que va originar els fets del Dijous Llarder i que tan dura repressió exercí posteriorment.
Cal suposar que –amb motiu de l’anada a Bugia- el Gran i General Consell va fer redactar la Llista d’homes d’armes de 1515. Hi trobam 9.417 homes disponibles per al servei d’armes. A Ciutat representava un total de 2.403 homes, i d’aquests hi havia 398 'homes d’honor' o cavallers. Disponibles per als fets d’armes hi havia un total de 298 cavalls (pocs). Ara ens caldrà saber la seva organització, el funcionament i les capacitats. Les milícies mallorquines... amb 7.270 llances, 31 piques, 1.375 ballestes, 27 trabucs, etc. Cal tenir present que estàvem en una Europa immersa en un període important de transició quant a les armes de foc. L’Edat Mitjana deixava pas a l’Edat Moderna, les fletxes a la pólvora. Els nostres avantpassats ho varen viure amb tota la seva intensitat i cruesa.
