Militars que rifen prostitutes
Rifar prostitutes (s'entén: els serveis de les prostitutes), o regalar-les a altri, o convidar-hi com si es tractés d'un tiberi en un restaurant, o pagar-les per agrair un favor o celebrar alguna cosa que ha anat bé (en els negocis, generalment) són pràctiques tan antigues com això que el feminisme ens ha ensenyat a identificar com a patriarcat. En certs ambients i sectors que presumeixen de tenir índexs de testosterona especialment elevats, com ara el dels cossos i forces de seguretat, són formes de festa no tan sols acceptades sinó mereixedores de tots els aplaudiments, tant si és el dia de la Puríssima com el Diumenge de Pasqua. L'adjectiu casernari rima no tan sols fonèticament, sinó també conceptualment, amb altres com tavernari, patibulari o prostibulari. Tots exhalen el tuf ranci d'una manera d'entendre el món en què ser un home implica establir una jerarquia (per collons, naturalment) i en què la vida i els cossos de les dones valen poc, a penes el preu d'un servei. Que es pot sortejar, regalar, compartir, etc. Els puters són paios que generalment es pensen que la distància entre la realitat i el desig es mesura en diners, o en l'aparença de diners. També solen ser bastant curts, encara que tinguin estudis superiors.
Tradicionalment, allò que passava dins les casernes quedava dins les casernes, però sembla que ha començat a no ser així. Això sí: quan un grup de militars puters són enxampats in fraganti, com ha succeït amb aquests de la caserna del Bruc, les veus que s'hi pronuncien de manera oficial (el ministre espanyol d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, o la de Defensa, Margarita Robles) envien sempre simultàniament un doble missatge: el de repulsa cap als uniformats que han perpetrat els fets, i el d'enaltiment del cos al qual pertanyen, així com l'elogi als valors que representen i de l'inestimable servei que presten a la pàtria (o a la ciutadania, segons quin sigui l'idiolecte polític del dirigent de torn). Es tracta de separar les pomes podrides de la resta del cistell, preservar el bon nom de la institució, etc. Però en realitat es tracta d'una inèrcia —una altra— que evidentment no pot ocultar més una realitat massa visible.
Amb tota probabilitat, els militars que feien la rifa d'una prostituta a la caserna del Bruc no tenien cap consciència de fer res mal fet. Per a ells era una cosa divertida i, encara que els caigui un càstig exemplar, seguiran pensant el mateix sobre el que varen fer, i consideraran que se'ls castiga injustament i que són víctimes de les feministes, o de qui sigui. Molts dels seus companys de files pensaran el mateix, i possiblement algunes o moltes de les seves companyes. Els cossos i forces de seguretat són, acceptem-ho, àmbits reaccionaris: ho solen ser a tots els països, però a Espanya de manera més subratllada, perquè venen d'una tradició autoritària en què ells representen un dels braços del poder. I el poder sempre té litúrgies, festes que li serveixen per celebrar la seva pròpia existència: torturar enemics, rifar prostitutes. Per exemple.
