Millet, serveis al país
El saqueig practicat per Fèlix Millet i el seu soci Jordi Montull a les arques públiques, a bord del vaixell pirata en què van convertir el Palau de la Música, va ser un escàndol pioner en una matèria sobre la qual després ha calgut aprofundir de valent: la corrupció a les institucions catalanes. Des del primer moment el cas va ser problemàtic, perquè implicava massa gent que havia d'haver fallat en el control de la institució, massa gent que havia donat un sí rutinari i sense garanties als comptes fraudulents que Millet presentava any rere any davant dels mecanismes de supervisió i fiscalització. Després l'ona expansiva es va anar ampliant, i la corrupció del Palau va resultar anar directament lligada amb un seguit de casos de corrupció política, particularment de Convergència Democràtica de Catalunya. L'enrenou del cas Palau va durar anys, però va acabar sent llegit, en bona mesura, com l'aperitiu als plats forts que havien de venir més tard: les delacions contra la família Pujol i la confessió de la deixa de l'avi Florenci per part de Jordi Pujol. A la vegada, aquestes informacions apareixien integrades dins altres escàndols, com els de l'espionatge o l'operació Catalunya, en què els cossos policials (la dita policia patriòtica, i, darrere seu, la resta de poders de l'Estat) van ser utilitzats per desacreditar l'independentisme català.
El fet que va quedar objectivament fixat, amb tot plegat, era que a la Catalunya pròspera, democràtica i políticament raonable i endreçada del pujolisme (almenys aquestes eren les característiques amb què s'havia adornat tot el període que anava des de la recuperació democràtica fins a la negociació del nou Estatut, ja amb el govern del tripartit d'esquerres) hi havia hagut corrupció. I que, amb tota probabilitat, n'hi seguia havent. N'hi havia tanta, de fet, que la seva sortida a la superfície va causar veritables moviments sísmics en el terreny de la política catalana, el més important dels quals, sens dubte, va ser la desaparició de Convergència Democràtica de Catalunya i la creació de noves marques que han aspirat a ocupar-ne l'espai, com el PDECat i Junts per Catalunya. O que hi aspiren, perquè parlem d'un procés que encara no s'ha completat (el trobeu perfectament descrit i analitzat el recent llibre Convergència. Metamorfosi o extinció, de Núria Orriols).
El nacionalisme espanyol, d'estat i mediàtic, va córrer a presentar Millet com la prova fefaent del podrimener mafiós que segons ells és la vida pública catalana, mentre que el patriotisme català va fer mans i mànigues per convertir Millet en la prova de la teoria segons la qual els catalans són essencialment honrats i només es corrompen quan entren en contacte amb Espanya. Es va fer una cosa molt catalana, que va ser convertir Millet en un capgròs, en aquest cas malvat, que forma part d'un cert món referencial. Ara el capgròs és mort, però la corrupció no. La corrupció és estructural. Les lectures patriòtiques només la fan més esperpèntica, però no menys letal per a qualsevol projecte de comunitat.