El millor moment de Biel Mesquida
Feia desset anys que els happy few lectors de Biel Mesquida no podíem llegir per primera vegada un llibre de poemes seu. Dic “de poemes” i no “de poesia” perquè això darrer seria més complicat d’afirmar, i els qui coneixem la visió literària d’aquest poeta sabem que parlar de gèneres, literaris o humans, en ell és per demés. Carpe momentum (Cafè Central) és la interrupció feliç d’aquest silenci, que només ha estat un silenci públic, ja que la datació dels poemes, alguns dels quals es consignen l’any 2009, confirma que Mesquida també ha treballat en vers, com l’aranya d’art subtil d’Alcover, durant tot aquest parèntesi.
El primer poema de Carpe momentum, 'Preludià', pot ser llegit com l’art poètica que descobreix un dels afanys artístics del volum: “agafaré els mots tous i envellits / desgastats pel comerç quotidià / els esmolaré amb pedra de veu / fins que els senti nous de trinca”. Ja ho deia Blai Bonet, que l’art és fer-ho tot nou. Amb la seva obra, i al llarg de dècades d’empenta i de creació, Mesquida s’ha proposat desfeixistitzar el llenguatge, fer-li dir el que d’entrada hi ha qui no vol que digui. Carpe momentum és una baula més d’aquesta operació, una passa endavant que alhora és una passa enrere i que connecta amb textos anteriors i emblemàtics de l’autor, com el censurat El bell país on els homes desitgen els homes o The Blazing Library.
El convit a viure d’una altra manera, ja present al títol, és una evidència. I és i no és la principal qüestió que aborda el volum: amb una fonda consciència que la poesia és un acte radicalment comunitari, polític, Mesquida basteix a Carpe momentum un art de fixar-se i d’encalçar les subtileses i les complexitats, un espai on hi caben, com un antídot davant la voràgine contemporània, Els detalls del món. “Les coses perfectes sempre són mentida”, clama. I es demana: “Un nom / al cap / i dues dates, / poden resumir una vida?”. El llibre batega en flaixos impressionistes i alhora postmoderns: per què el gest diari d’eixugar-se el perineu després de la dutxa no pot ser també un acte poètic? I alhora, el contrapès perfecte d’aquests flaixos és la manera amb què l’autor canta “les melodies dels amors llargs”, un testimoni valuós i gustós dels amors bords que sí que duren. Què hauria passat si Shakespeare hagués escrit un segon volum de sonets al seu estimat jovencell ros havent complert els setanta anys? Per què Safo no va llegar-nos un segon cicle de poemes en què cantàs el desig entre dones a la tercera i quarta edat? Mesquida no pretén parlar per ells, però sí que parla per boca i per besada pròpia: “Aquelles besades primeres han fruitat / I si estam cansats amb els membres envellits / Encara som tosdós exacta semença”.
Ja ho he dit: no tenc clar que el temps sigui el paisatge i la figura central de Carpe momentum. El que sí que sé és que aquest nou llibre és la constatació que la creació generosa, cervelltremoladora, nomcosadora i electritzant de Biel Mesquida es troba en un dels seus millors moments.
Sebastià Portell és escriptor
