La millora educativa, més enllà de l’avaluació
La paraula millora ocupa un lloc principal en el núvol de mots que envolten actualment els indicadors educatius dels informes internacionals, que s’ocupen d’establir criteris estandarditzats i fer comparatives entre països. El govern de Salvador Illa va convertir la paraula millora en una idea-força del conveni signat amb l’OCDE, que es proposa “adaptar a la realitat de Catalunya els models d’èxit i les polítiques educatives que funcionen en altres països amb reptes similars”. En el núvol de paraules hi podem trobar també altres mots com excel·lència, competències, qualitat.
M’agradaria fer una reflexió sobre la paraula millora. Millorar significa perfeccionar, progressar, avançar en el sentit d’obtenir un benefici. En el context actual dels sistemes educatius i els seus indicadors, millorar significa, com molt bé diu la frase del Govern, “adaptar a models d’èxit”. L’aprenentatge es defineix com la coincidència entre una situació inicial i uns resultats finals. L’èxit seria la correspondència exacta entre uns i altres, així com l’adequació de la pràctica als nivells establerts pels indicadors. La millora, en aquest context, implica un ajustament al marc considerat eficaç. Quina diferència hi podria haver entre aquesta lògica d’ajustament a resultats i la que opera en un sistema logístic orientat a rendiment? Pot semblar que cap.
En canvi, es pot interpretar la millora com un valor afegit. Això vol dir que, entre les condicions inicials establertes i les finals obtingudes, sorgeixen unes variables que destaroten la maquinària. Alteren la correspondència exacta entre l’abans i el després, perquè el procés ha introduït una novetat inesperada. La millora educativa tindria llavors altres connotacions i matisos.
Trobem força exemples d’aquesta idea en la tradició pedagògica de l’escola nova catalana, desconeguda pels tècnics experts dels organismes internacionals (i potser, dit sigui de passada, per molts dels catalans també). En un Butlletí de l’Institut-Escola, publicat l’any 1932, el director, en Josep Estalella, escriu sobre la disciplina al centre i diu que, per tal de millorar, cal desvetllar el sentit de la responsabilitat en el professorat: “Aquest sentit de la responsabilitat era inútil consignar-lo en un reglament: calia trobar-lo, i desvetllar-lo si sols era latent, en el professorat que s’escollís. Podrien emprar-se els mètodes pedagògics, l’organització, qualsevol cosa d’altres institucions d’altres terres, però no podrien emprar un esperit aliè al que devia ser el més autèntic: calia que sortís de dins”. L’escola és més que un conjunt de pràctiques traduïdes en unes evidències d’avaluació, perquè a l’escola hi ha vida. Hi passen coses inèdites i excèntriques. La curiositat de mestres i d’infants obre un món de valor incalculable. Si la societat actual viu orientada al rendiment, fent interminables llistes d’evidències i de tasques, l’escola hauria de ser un lloc on, justament, i més enllà de l’avaluació, s’hi pugui trobar quelcom amb un valor intrínsec.
Aristòtil va filar prim al diferenciar entre producció i acció. La producció té sentit pel resultat final, que determina el valor del conjunt del procés. En la lògica de la producció, el procés no compta més que en relació de dependència del resultat. En canvi, en la lògica de l’acció, tot allò que fem, abans, durant i després, té valor per si mateix, en tots i cadascun dels punts del recorregut, perquè mostra com som i què som. L’acció d’un mestre amable, que no escridassa els alumnes, que té paciència, que mostra interès per la lectura i l’art, que té una relació intensa amb els continguts que ensenya i, en definitiva, que ensenya alguna cosa, com s’avalua? Els indicadors fan figa davant de l’experiència profundament humana, impregnada del teixit cultural d’un país en la seva llengua i en la seva història. Hi ha coses que no es poden avaluar i que potser són més importants perquè es poden valorar.
Què valorem del sistema educatiu a Catalunya, més enllà dels models d’èxit, que “surti de dins”? Sense menystenir l’interès que té avui dia, de cara a les polítiques educatives, el prêt-à-porter dels indicadors de qualitat, si qui s’ocupa de l’educació (no solament la consellera o el president de la Generalitat) no té clar què valorem, del que ja fem, a les nostres escoles, si només donem resposta a les exigències dels informes internacionals, doncs sí, ho diré així, sense embuts: haurem perdut l’ànima.
