Una millora factible del model de finançament
En plenes especulacions i negociacions sobre la possible formació d’un nou govern de l’Estat, vivim moments prou excepcionals en què s’alternen escenaris polítics plens d’esperança amb altres de plens d’amenaces, barrejats amb projectes de reforma de les relacions entre Catalunya i l'estat espanyol amb nivells d’ambició molt diversos. Avui focalitzaré l’atenció en un element intermedi, que podria resultar interessant tenir present en els escenaris negociadors. Em refereixo al model de finançament de les comunitats autònomes (CA).
Actualment, com és ben sabut, hi ha dos models de finançament de les CA: el de règim comú, de gairebé totes, i el model foral, del País Basc i Navarra. Vist des de Catalunya, el model foral seria un objectiu molt atractiu, atès que permet que la CA recapti els impostos que li pertoquen, i periòdicament s’avalua quina ha de ser la seva contribució a les despeses de l’Estat. Garanteix a les dues CA forals disposar de “la clau de la caixa” i, mercès a la generositat amb la qual s’avalua la contribució del País Basc i Navarra, permet que la seva situació financera respecte a l’Estat sigui d’un abundant superàvit fiscal. Dit altrament, contribueixen menys del que els correspondria pel seu nivell econòmic.
Les ambicions de millora de l’autogovern català han apuntat sempre a aproximar-se al model foral. Quan el president Mas va plantejar l’objectiu d’un “pacte fiscal”, ara ja fa uns tretze anys, ambicionava la reforma del model de finançament acostant-lo al model basc. Aquest model es basa en dos elements ben diferenciats: recaptar directament per part de la CA una cistella d’impostos i pactar amb l’Estat la contribució –la quota– a les seves despeses. El “pacte fiscal” ambicionava la recaptació directa i reduir l’espectacular dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat.
En moments en què decisions que semblaven impossibles poden esdevenir possibles, convé tenir present un bon menú de solucions alternatives que poden obrir-se camí si la negociació dels partits catalans independentistes amb el PSOE tira endavant. Em refereixo a la reforma del model de finançament, que és una de les queixes catalanes més persistents. Recordem-ho: amb les darreres dades oficials conegudes són quatre les CA de règim comú amb dèficit fiscal. Són Madrid, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, o sigui tres de les cinc més pròsperes (les altres dues són el País Basc i Navarra), i l’excepció valenciana, més pobra que la mitjana, però contribuent neta al sistema. Les altres onze (i les dues CA forals) gaudeixen de superàvit fiscal. La reforma del model queda sempre bloquejada per la impossibilitat de trobar una fórmula adequada per a totes les CA de règim comú.
Una solució possible és que no hi hagi un model de finançament per a les CA de règim comú, sinó dos. Durant les compareixences que va organitzar el Parlament de Catalunya quan es discutia la proposta del pacte fiscal, un dels elements que es van posar damunt de la taula, i que fins i tot un expert destacadíssim de Ciutadans –Francesc de Carreras– va validar, fou la possible existència simultània de dos models de finançament. Ja s’havia esdevingut pocs anys abans quan havien coexistit un model “antic” i un model “reformat”. Aquesta coexistència és plenament constitucional si l’adhesió a un model o un altre s’ofereix a totes les CA.
Podria haver-hi un sistema com l’actual, molt atractiu per a les CA amb superàvit fiscal, i un altre que estigués dissenyat per a les CA que es queixen més de l’actual model, que solen ser les que pateixen dèficit fiscal. Són les que podríem anomenar “comunitats agreujades”, o sigui les perjudicades per l’actual model. Aquesta solució permetria que el govern central pogués separar els tractes amb les CA beneficiàries de l’actual model dels tractes amb les perjudicades, corregint més fàcilment algunes de les seves característiques més negatives.
L’existència de CA netament perjudicades, com Catalunya, que són alhora minoritàries entre les CA, suggereix que les relacions amb l’Estat –amb el ministeri d’Hisenda– podrien ser molt més productives si disposessin d’un model de finançament diferent, amb regles diferents i resultats diferents. No és la bilateralitat que preferiríem, però podria ser un modus operandi productiu, on es podrien corregir distorsions clamoroses sense haver d’entrar tota l’estona en compensacions a les CA majoritàries, que són les que tenen superàvit.
La clau de volta de tot plegat per a una CA deficitària com Catalunya és que l’Estat aporti més recursos. És més fàcil que ho pugui fer si el govern central tracta amb les que disposen del mateix model de finançament i no barreja beneficiats (majoritaris) i perjudicats (minoritaris). No és la solució òptima, però podria ser un camí factible per disposar d’un model diferent que proporcionés millors resultats. I podria ser ràpida.
