Com millorar el nostre model productiu

Ens enfrontem a un nou curs en unes condicions que són passablement bones.  L’estiu –el mes d’agost– no està donant sorpreses negatives. Més aviat n’ha donat una prou positiva que és l’empenta que ha agafat la candidatura de Kamala Harris com candidata a la presidència dels EUA per part del Partit Demòcrata. La mala notícia per al món i per a Europa que significaria la victòria de Donald Trump ha deixat de ser inevitable. Tothom, arreu del món, contempla ara una altra possibilitat guanyadora, molt més esperançadora per a molts. En termes europeus hem superat els perills d’un ascens de l’extrema dreta. Els partits prorussos perden influència –no del tot, però en perden–.  A escala espanyola i catalana les incerteses són moltes, ateses les precarietats que hi ha a les majories de govern, espanyola i catalana, i la força que tenen els prejudicis de parts molt influents de la judicatura. Tanmateix, la formació d’un nou govern del PSC a Catalunya, en sintonia amb el de l’Estat, suggereix que l’àrea socialista voldrà aprofitar la bona constel·lació política per tirar endavant polítiques i projectes que feia temps que estaven esperant una mica de sintonia entre diverses administracions. Esperem, doncs, que comencem el nou curs amb ganes de tirar cap endavant i sense amenaces immediates. Caldrà validar-ho el novembre, amb les eleccions als EUA, però ara hi ha bones vibracions.

Quina mancança actual i resoluble em preocupa més, a banda del finançament, que farà parlar molt? Posant-me el barret d’economista, però atent als aires polítics dominants, crec que tenim una enorme oportunitat de millora, que alhora és una immensa necessitat de millora: canviar el model productiu. Són paraules grosses, que tothom repeteix, però que crec que es poden reduir a petits grans canvis d’algunes regles de joc. El diagnòstic compartit pels economistes és que patim a Catalunya, com a tot l’Estat, un llarguíssim estancament de la productivitat per persona. Aproximadament el patim des de l’entrada a l’euro.

A Catalunya som dos milions més que quan vam entrar a l’euro, però els nostres ingressos per càpita són els mateixos. No han augmentat en termes reals. Les oportunitats de bones feines s’han reduït. Es multipliquen les feines mal remunerades, que són les que contracten més immigrants. Molta joventut se’n va a treballar fora, on la qualificació obtinguda a casa nostra els hi és més ben remunerada, però que progressivament tenen més difícil tornar a casa per com hi perden en aquesta tornada. Per altra banda, les garanties de pensions i de cobertura sanitària i social obtingudes al llarg de les dues darreres generacions són tan altes, que no seran sostenibles sense molts més cotitzants al sistema de benestar –a la seguretat social com a mínim– i que cotitzin més.  En canvi, bona part del creixement demogràfic es produeix amb cotitzacions baixes o negatives –ajuts obtinguts sense cotització–.  Cal canviar aquesta dinàmica.

Fins allà on jo observo i sé veure, el nus crucial que s’ha de trencar és la legislació laboral. Ho ha començat a fer, molt tímidament, l’actual ministra de Treball. Ha aconseguit aprovar reformes que encareixen el treball. Aquesta qualitat alguns –molts empresaris– la veuen negativa, però jo la veig essencial per millorar. Portem des de 1980 intentant corregir les rigideses de l’Estatut dels Treballadors. S’han anat introduint reformes flexibilitzadores. La darrera, aprovada en un moment extremadament dolent de les xifres d’atur –hivern del 2012– va rebentar completament les costures de les proteccions laborals per als nous contractes. Ara vivim en una societat i en una economia –en un model productiu– que ha assolit la seva excel·lència en la producció i exportació de contractes laborals completament precaritzats. No és la tecnologia, que ajuda, però que es pot controlar. No són els sindicats, que miren cap a una altra banda. Són moltes organitzacions empresarials –afortunadament, no totes– les que s’han anat transformant en defensores d’un statu quo laboral indesitjable, però que han desplegat negocis que depenen vitalment d’aquest mal sistema de contractació laboral per fer beneficis. Fins i tot –i no és menor– moltes famílies hi han trobat les virtuts en disposar de treball a domicili molt barat. El resultat és que contractem molta gent que ve de fora i cotitza poc i donem molt poca feina a gent del país i que cotitzi molt. Això no és sostenible. Difícilment es podrà corregir des de governs de dretes. La coincidència de governs d’esquerres hauria d’ajudar a resoldre aquesta feblesa insuportable del nostre model productiu, construïda sobre la premissa autodestructiva de “pa per avui i fam per a demà”. No sé si les esquerres voldran, però es podrien fixar aquest objectiu de millora de l’estabilitat, la remuneració i les condicions del treball, que sempre ha estat la raó de la seva existència.