Els millors homes del món

L’èxit és la medalla que els signes dels temps posen als que han entès cap a on bufa el vent de la història. Per això quan vaig veure que el Paradiso havia guanyat el premi a la millor cocteleria del món, vaig posar-me el salacot d’antropòleg i vaig fer cap al Born. Era el mateix dia que s’havia fet viral l’espectacle dels adolescents d’un col·legi major de Madrid fent l’animal, així que vaig aprofitar per fixar-me en la masculinitat que imperava al bar, que a la nit és quan el gènere s’estarrufa. En un costat de la barra, els cambrers lluïen camises de flors, monyos, bigotis i tatuatges fins, talment com un concurs d’imitadors d’Héctor Bellerín. A l’altre, fossin senyors catalans o guiris joves, no fallava alguna forma de protesta contra el pack estètic de l’home tradicional. Si entres al millor bar del món amb texans, camisa blanca i americana normaleta, estàs fora.

Parlo de la roba perquè últimament m’hi estic fixant. No és que se’m pugui veure amb l’esquena a l’aire com Timothée Chalamet a les catifes vermelles, i estic a moltes desconstruccions d’abandonar la mitja barba que em va ajudar a sobreviure a les inseguretats de la vintena. Però ara que he començat amb talles més folgades, colors més pastel i teixits més suaus, veig que el camí no té aturador. Mantenir-se estèticament neutre en les situacions d’injustícia és prendre partit per l’opressor. 

Les noves masculinitats no pugen per un increment espontani de la solidaritat, sinó perquè funcionen. Com tots els arquetips socioculturals, masculinitat no és una paraula descriptiva, sinó normativa, i des del començament significa un conjunt d’obligacions que cal complir per excel·lir. Els historiadors situen el principi a l’antiga Grècia: l’andreia, que traduïm per fortitud, però que etimològicament vol dir masculinitat, era la virtut dels que eren audaços principalment al camp de batalla. Els romans van fer-ho evolucionar a virilitas, la nostra virilitat, i van elevar l’exigència de l’ideal: a part d’alt, fort i ben dotat, l’home viril ha d’estar implicat políticament i ser capaç de temperar els excessos passionals. Quan arribem al segle XVIII de Casanova, un “home home” ha de saber ballar, vestir amb farbalans i escriure poesia.  

En definitiva, igual que la feminitat, la masculinitat és un guió més o menys contradictori perquè els nostres desitjos i facultats, que són encara més irreductiblement contradictoris, es puguin expressar a través d’una pauta útil per a la societat del seu moment. La gràcia de la crítica feminista, no cal dir-ho, és que va demostrar que les velles masculinitats no només oferien un model per estirar els homes cap a dalt, sinó que s’havien fet servir per col·locar les dones a sota. Si el que és masculí coincideix amb el que dona diners, poder i coneixement, i el que és femení amb el que no, ja es veu que hi ha hagut una enganyifa.

El que ha anat exorcitzant els fantasmes de la masculinitat tradicional no és cap altra cosa que la modernitat, perquè el feminisme és un moviment radicalment modern, és a dir, racionalista. No és casualitat que Mary Wollstonecraft, que va escriure el text fundacional del feminisme, Vindicació dels drets de la dona, fos la mare de Mary Shelley, autora de Frankenstein o el Prometeu modern, una història d’un metge que amb la ciència redibuixa els límits de la humanitat. El mètode empíric ha fet més per desmuntar les mentides que posaven les capacitats de les dones per sota de les dels homes que cap filosofia. L’auge del feminisme és inseparable de l’auge de la racionalitat, la ciència i la tecnologia, que s’han obert camí perquè fan la vida més justa, més rica i més fàcil.

Una de les últimes giragonses de la revolució moderna ha estat acabar amb la utilitat de la divisió de gènere per a l’economia. En una societat postindustrial, el creixement prové d’uns talents i facultats en què les diferències entre homes i dones són negligibles de facto. Quan calien soldats i operadors de maquinària pesant, l’ideal de masculinitat promovia certes virtuts (no totes) del tot extemporànies per a un mercat que premia enginyers informàtics, treballadors creatius i líders d’equips mixtos.

Igual que l’andreia i la virilitas, la nova masculinitat que aconsegueixi ser hegemònica serà contradictòria, exigent i incompleta, com ho són tots els rols socials. Però, a diferència de les seves avantpassades, si vol ser útil haurà de ser radicalment igualitària i molt més complexa. A part de fer-los perillosos, la masculinitat d’aquells nanos del col·legi major de Madrid els fa, sobretot, incompetents per respondre a les demandes del món que ve. Com veiem al Paradiso, els que competeixen a millor del món ara mateix han après a dur els pantalons més fluixos.