Ministre patriòtic, policia patriòtica
Un ministre socialista espanyol, José Barrionuevo, ha admès en una entrevista a El País que va practicar "la guerra bruta", és a dir, que va permetre que els seus policies fessin terrorisme d’estat: "Els etarres deien que era una guerra. Jo no podia actuar contra els que disparen des de la meva trinxera encara que facin algun tret equivocat".
Barrionuevo va ser ministre de l’Interior de Felipe González entre 1982 i 1988. En aquell període, ETA assassinava una quarantena de persones l’any. Barrionuevo va ser condemnat a deu anys de presó, dels quals només va complir tres mesos. Per tant, amb entrevista o sense, el seu nom ja estava lligat a l’horrible història del terrorisme d’estat. Ara bé, les seves paraules equivalen a dir que la democràcia espanyola tenia un asterisc: en matèria de lluita contra el terrorisme, l’estat de dret podia quedar en suspens i podia permetre excepcions criminals.
A vegades, en aquesta època de culte als homes forts i de l’exhibició impúdica del monopoli de la violència de l’estat, hi ha qui troba que lluitar contra una banda terrorista amb les regles que imposa l’imperi de la llei és de pusil·lànimes, de covards i de perdedors. Però no tot s’hi val. Primer perquè si els representants dels poders públics no es captenen d’acord amb les lleis d’una democràcia, estem parlant de dictadura. I després perquè l'ús de la violència arrossega persones i institucions per un pendent de degradació sense final. Aquella degeneració, dirigida per un ministre patriòtic i executada per una policia patriòtica, va podrir els fonaments d’un estat. I si l’estat era hereu d’una dictadura, no feia més que perpetuar la podridura.
