Ministres a tant l'hora

“Sempre piquem”, em diu en un whatsapp Francesc Vidal, cronista de referència tant en el seu vessant periodístic com en el novel·lístic. En efecte, el PP sempre aconsegueix utilitzar el tema de la llengua com a cortina de fum de la corrupció. Però a la vegada, no es tracta tan sols d'una maniobra de distracció: l'odi de la dreta ultranacionalista espanyola contra la diversitat lingüística i cultural és un fet cert, com també ho és la bel·ligerància contra les llengües diferents de l'espanyol, i molt singularment, contra el català. Això que els pedants i els que volen anar d'entesos anomenen ara “guerres culturals” no són més que expressions de supremacisme argumentades amb demagògia, mentides i intoxicacions interessades del debat públic. 

Ara bé: al mateix temps, és ben cert que el revers exacte dels crits amb què Pablo Casado es va adreçar diumenge als ciutadans de les Balears per fer-nos saber que no parlem català, són les declaracions, efectuades amb veu suau i continguda, de Luis Bárcenas davant del jutge Santiago Pedraz, de l'Audiència Nacional. Segons l'extresorer del PP, era una pràctica habitual que els empresaris de la construcció fessin donacions a la ja cèlebre caixa B del partit a canvi de tenir una entrevista amb el ministre de Foment o de Medi Ambient, a fi de guanyar-se'l a favor dels seus projectes o d'obtenir-ne informació privilegiada. Bárcenas afegia que aquesta pràctica li semblava en certa manera equiparable a la que duen a terme els lobis d'altres països. Ometia el detall que el lobisme, tot i que és de naturalesa evidentment agressiva, està regulat per la llei del país on es practica. Aquí parlem de diners negres que circulaven en sobres, per afavorir un partit polític determinat que determinats empresaris identificaven com un instrument al seu servei, i que convenia tenir greixat amb generoses untures de pasta. Parlem de ministres i de secretaris amb les hores tarificades, de servidors públics que es deixaven comprar i vendre, de mentir a la ciutadania, de robar els diners públics o d'utilitzar-los per a finalitats il·legítimes i il·legals. Parlem d'indecència, d'obscenitat, de delinqüència de la més baixa condició, que es produïa en paral·lel i en connivència a la que es generava –segons anem sabent també per fascicles– des de la Corona espanyola, impulsada pel cap de l'Estat en persona.

El PP és el partit més poderós d'Espanya, i també el més corrupte d'Europa. Cada dia que passa fora del poder és un dia que perd (o deixa de guanyar) diners, i que es troba més exposat a les investigacions de periodistes, jutges i fiscals que no pugui tenir comprats o coaccionats. Val potser la pena mencionar, no només com a curiositat, que en el període al qual es referia Bárcenas en la seva declaració, van ser ministres de Foment Francisco Álvarez-Cascos i Rafael Arias-Salgado. Per part de Medi Ambient, ho van ser Isabel Tocino, Elvira Rodríguez i Jaume Matas. Aquest darrer és poliglot, i també va de judici en judici declarant en castellà, mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc.