Miquel Bauçà constata i, doncs, no profetitza (1998)

Crítica de l’escriptor i artista Carles Hernández Mor Carles Hac Mor (Lleida, 1940-Sant Feliu de Guíxols, 2016) publicada a l’Avui (31-XII-1998) a propòsit del llibre El canvi de Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 1940-Barcelona, 2005). Aquest mes de febrer coincideixen dos aniversaris del poeta, novel·lista i narrador Miquel Bauçà: els 85 anys del naixement i els 20 de la mort. 

El llibre El canvi, tan imprescindible, de l’immens Miquel Bauçà, és un simulacre d’ordre, presentat alfabèticament a partir del desori immanent al jo plural de la genialitat. L’autor de Carrer Marsala sembla haver-se apropiat del lema paremiològic que fa: “Hem superat tots els límits; s’imposa un retorn al desordre”. De tota manera, la pseudo-sistematització irònica d’El canvi, feta a tall de diccionari, al capdavall suposa una concessió al seny ordenador dels benpensants. Bauçà, anacoreta de –significativament– l’Eixample barceloní (el barri més assenyat), mira d’aixecar la bandera del caos. El seu és un nihilisme aparent que, per damunt de totes les idees establertes, afirma el valor de l’escriptura fins a anorrear-lo. Valer? Bauçà respon: “Ja sé que, als nens, els agrada que els expliquin històries, però no haurien de contenir res de pedagògic, moralitzant, instructiu, indicatiu de maneres...” I en efecte, en moments culminants i exempts de moral, Bauçà nega els dogmes de la institució literatura. El canvi no és pas “un dels llibres més esperats de la literatura catalana dels darrers anys”, com hom hi assevera a la contracoberta, ans més aviat ha resultat el llibre més inesperat, tot i que Uh, d’Enric Casassas, n’ha estat una profecia, escrita en un altre registre, més personal i dadaitzant. Es tracta, El canvi, d’un llibre de desconsulta, un verí per als ja enverinats, és a dir, per als degustadors dels seus passatges més descordats. La lectura de tot just unes quantes pàgines d’aquest Bauçà un pèl moralista que s’oculta darrere El canvi –un barrejum de gèneres– ens demostra que llegir, això tan elogiat pels capellans de les lletres, pot ser una droga dura, un desfici, una calamitat. Acosteu-vos-hi, a aquestes pàgines cal·ligrafiades amb tinta de calamar, malauradament defensiva, si és que voleu continuar sobrevivint com a ciutadans auto-qualificats de rebels; aferreu-vos-hi, si voleu començar a desaprendre bo i rebatent moltes de les ratlles del llibre, i fugiu-ne, si no voleu pensar i si us atabala la incoherència. El cafarnaüm apoteòsic i fondo de Bauçà pot fer que, a llarg tret, ningú no vulgui publicar cap ratlla més per por de quedar com un mestretites. I tanmateix, El canvi contribuirà als afanys dels lletraferits. Malament rai? No necessàriament. Ja va bé que tremolin les esferes: això deuen dir els editors agosarats, que són ben pocs. ¿El premi Nobel per a Miquel Bauçà? Per no desmerèixer-lo davant altres candidats –algun potser més idoni que no ell–, fem mutis. I ell ens diu: “Per a un savi no hi ha paradoxes ni bromes ni ironies”. Tot amb tot, amb la inclinació cap al pessimisme institucionalitzat que ens provoca El canvi, comprovem que ser savi és impossible i que –en nom de l’optimisme– val més que així sigui.