Miquel Pasqual, Bartomeu Matas, Jordi Colom

Aquests són els noms dels tres republicans que s'han pogut identificar aquesta setmana, després que les seves restes fossin trobades el passat mes de febrer a la fossa número 11 del cementeri de Porreres. Allà, al cementeri de Porreres, foren assassinats pels feixistes, l'hivern del 1937. A les fosses d'aquest cementeri ja s'hi han recuperat les restes de 114 víctimes de la repressió franquista, de les quals han pogut ser identificades i retornades als seus familiars 17, comptant-hi els tres casos d'aquesta setmana. Miquel Pasqual i Jordi Colom eren pagesos, i Bartomeu Matas, mestre d'escola. Eren tres homes honrats que varen ser detinguts i tancats a la presó de Can Mir, a Ciutat. D'allà només en varen sortir el 15 de gener de 1937, per ser traslladats fins a la creu de Porreres, a tocar del cementeri, on varen ser executats a sang freda. En teniu tota la informació a la notícia publicada per aquest diari, i també podeu saber-ne més als llibres publicats per l'historiador Bartomeu Garí (La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la Postguerra, La Guerra Civil a Porreres o Vilafranca 1931-1945, aquest darrer a quatre mans amb Jaume Sansó) o al Diccionari Vermell de Llorenç Capellà.

Ho tornarem a dir: les fosses de Porreres i de Manacor, i els pous, camins i voreres on encara jeuen els morts per la repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra, són el nostre Auschwitz. Són els llocs del màxim horror i la màxima vergonya que hem hagut de patir els mallorquins com a comunitat, com a societat o com a país, com en vulgueu dir. Durant més de vuitanta anys ha pesat el silenci damunt aquests crims, un silenci que, a més, ha anat acompanyat de la prepotència i la supèrbia d'aquells que els varen cometre i d'aquells –tan indignes o més que els assassins mateixos– que els varen ordenar, o que els varen aplaudir. Molts, a més d'assassins, varen ser lladres, i no poques fortunes i moltes vanitats d'aquests darrers vuitanta anys s'han construït damunt la sang dels innocents. Ha pesat, també, amb un pes exagerat i asfixiant, la por dels vençuts, dels desposseïts, d'aquells que no només varen veure desaparèixer algú o alguns que estimaven (pares, germans, fills, marits, promesos, amics), sinó que, a més, es varen veure assenyalats, difamats i burlats pels mateixos criminals i els seus aduladors.

No és cert, com s'ha repetit sovint per amagar o emmascarar aquesta infàmia, que no convé remoure ferides o que els dos bàndols varen cometre atrocitats. No els convé que s'investiguin els crims, lògicament, a aquells que els varen cometre o que se'n senten hereus, però als altres sí que ens convé: és més, se'ns deu i ho hem d'exigir. Pel que fa als bàndols: Mallorca va estar des del primer dia de la Guerra sota domini feixista i tots els crims, aquí, els varen cometre els feixistes, ningú més. La vergonya màxima és que, avui, polítics joves que es diuen conservadors no tan sols defensin l'aixecament contra el legítim govern democràtic de la República, sinó que surtin a pegar crits a una plaça de bous amb amenaces contra els que no pensin com ells. I és especialment baix que n'hi hagi, a Mallorca, de joves capaços de representar els interessos d'aquells que varen matar, o fer matar, en Miquel Pasqual, en Bartomeu Matas, en Jordi Colom, i centenars d'altres. De vegades, al mateix temps, assisteixen fins i tot a algun acte a favor de la memòria històrica, per aparentar una falsa imparcialitat. Es preparen per al dia que el PP torni al poder, tant a les Balears com a Espanya, de bracet amb Vox. Units als criminals de fa vuitanta anys pel fil roig de la sang vessada.