Miracle a Sueca

Joan Fuster va néixer el novembre del 1922 a Sueca, un poblet de només 15.000 ànimes situat a la Ribera Baixa, just a tocar de l’albufera de València. A pesar de l’ascendència pagesa pels quatre costats, son pare preferí prendre ofici i es va fer tallista de sants, a l’estil olotí. Això acostumà la família al tracte amb capellans i li reportà ingressos inesperats quan, en la immediata postguerra, es va fer necessari restituir la dignitat de moltes esglésies i capelles malmeses durant els anys de guerra civil. 

Aquesta bonança va possibilitar que el jove Fuster prengués, primer, el batxillerat –“trist i pintoresc”– i, més envant, l’”odiosa” carrera de Dret en una Universitat de València tronada i poc estimulant. El context general era perifèric, raquític i invertebrat, i el país vivia, des de temps immemorials, en “perpètua somnolència digestiva”.

En acabar el periple estudiantil, Fuster tornà a Sueca sense seqüeles importants, col·locà a la porta de la casa pairal una placa de llautó que deia “Juan de la Cruz Fuster, abogado” i no se’n va moure mai més. Res feia pensar que avui, 100 anys més tard, encara en continuaríem parlant.

L’aparició de la prodigiosa figura de Fuster entre aquest seguit de circumstàncies més aviat esquifides i poc prometedores –un autèntic desert cultural i polític– ha fet que els coetanis i els estudiosos posteriors s’hi hagin referit sovint com el “Miracle Fuster”. Josep Fontana s’admirava d’una evolució tan remarcable a partir de la manca absoluta de referents i el considerava un fenomen aïllat.

Amb els anys, però, la figura de Joan Fuster ha evidenciat un altre miracle no menys meritori, el de la vigència i perdurabilitat de la seva obra i el seu llegat. I això és el que posa en relleu la feliç celebració de l’Any Fuster, encertadament coordinat a Balears pels comissaris Damià Pons i Fina Salord.

L’obra de Fuster és gegantina –50 anys de trajectòria cívica i literària, 80 llibres, 4.000 articles, 30.000 cartes...– i, per la dispersió típica de l’autodidactisme, abraça els més diversos camps i interessos, cosa que ens dificulta –als mortals, vull dir– una aproximació mínimament representativa. 

Per aquest i per altres motius –especialment pel plus de 'morbo' que sempre genera la cosa política–, Fuster és sobretot recordat per Nosaltres, els valencians, l’assaig historicopolític, amb què es va proposar desvetllar l’autoconsciència dels valencians, però que s’adreçava a un marc nacional més ampli. Un llibre fundacional, de primera aurora. “Un llibre sobre el qual caminar”, en paraules d’Eliseu Climent. I, tanmateix, Fuster és molt més que Nosaltres, els valencians.

Som molts els títols a repassar en aquesta venturosa anyada fusteriana, però també són molts els meritoris valors que podem extreure de la seva obra i trajectòria, i que sovint han quedat eclipsats per l’ideòleg i el polemista. 

La permanent defensa d’idees agosarades –fins i tot extravagants–, la contínua controvèrsia ideològica i les gravíssimes polèmiques en què es va veure involucrat, de vegades fan oblidar dos trets fonamentals de la seva personalitat: el realisme i l’optimisme. És cert que el desencís que transmetien aquelles darreres entrevistes déshabillées enmig d’un naufragi domèstic evident no ajuda a rescatar la imatge del Fuster optimista. Però ho era. Ben conscient dels avenços, repetia que cada passa comptava i manifestava una gran confiança en els joves. Va saber mantenir l’esperança, desaconsellava el resistencialisme i, irònicament, deia que no es considerava “numantí ni, millor dit, saguntí”.

Una altra importantíssima qualitat a posar en valor –especialment avui dia– és la defensa de la racionalitat: “Un Diderot de poble”, deia. I defensava decididament el seu mètode davant la fama de descregut: “L’escepticisme no és no creure en res. És un mètode: la desconfiança inicial davant les idees pròpies i les dels altres”.

Invoca la raó sense concessions ni connivències. I acceptant la incomoditat de predicar-la: “L’irracionalisme em fa por. L’esquerra hi està tan en perill com la dreta. I el nacionalisme, sempre”. Òbviament, es declara també poc amic d’hipèrboles, entusiasmes i mitificacions. Especialment en política: “A casa només tenc 10 cm de senyera amb una estampeta del Che Guevara i, fins i tot això, qualsevol dia d’aquests ho llevaré”.

Mentrestant, el secessionisme al País Valencià prenia unes dimensions desorbitades –fins i tot per als nostres estàndards– i arribava a cotes de virulència altament irracionals: la casa de Fuster és repetidament atacada. Anònims, pintades, artefactes explosius... La resposta fusteriana, impecable: “M’odien i això no té importància. Però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”.

I ara, llegiu Fuster. El millor homenatge.

Nanda Ramon és professora