Els miracles educatius

Els rànquings educatius internacionals (PISA, PIRLS, TIMSS...) són complexes plataformes avaluadores que recullen i interpreten periòdicament un volum ingent de dades provinents de països amb sistemes educatius molt diferents, però també extremadament allunyats quant a les seves estructures econòmiques, socials i culturals. És per això que, a pesar de l’inevitable morb de les comparacions, no sempre és fàcil esquivar els tòpics i prejudicis per extreure’n conclusions útils.

Són precisament aquests rànquings els que varen mitificar els resultats educatius de països com Islàndia i Finlàndia, que de vegades continuen liderant la classificació dins l’imaginari col·lectiu, encara que en la darrera dècada hagin experimentat una desfeta considerable: en lectura, Finlàndia ha perdut 34 punts i Islàndia, 47 (PISA 2012-2022).

Els resultats d’altres països, en canvi, ens passen desapercebuts, tot i que se’n podrien derivar interessants aprenentatges. Un d’aquests casos és el de Portugal, un país modest que no sol destacar als nostres ulls com a referent de gairebé res.

Fa uns anys Portugal va protagonitzar una petita revolució educativa i, encara que les seves darreres avaluacions ja no són tan positives, continua aconseguint millors resultats que Espanya en pràcticament tots els indicadors (matemàtiques, lectura, ciències...). El fet de compartir moltes similituds (països ibèrics del sud d’Europa, proximitat històrica i cultural, inversió equivalent en educació...) convida a estudiar a fons la “recepta portuguesa”.

Fa unes setmanes l’ARAva entrevistar Nuno Crato, matemàtic de formació i ministre d’Educació i Ciència de Portugal entre el 2011 i el 2015, els anys en què el país va experimentar un notabilíssim impuls en educació. El procés es va traduir en una destacada millora dels indicadors educatius a les avaluacions internacionals i s’arribà a parlar del “miracle portuguès”.

L’exministre desmitifica la hipèrbole i explica que, en tot cas, va ser “un d’aquells miracles que no són mals de fer”. Total, que no va ser un miracle sinó una sèrie de decisions ben preses i ben implementades. I, arribat el cas, a l’abast de tothom.

Crato explica amb una senzillesa gairebé desconcertant les dues grans mesures aplicades: un bon currículum (lògic, progressiu i ben estructurat) i una bona avaluació (senzilla i sistemàtica). Transmissió del coneixement i comprovació de l’aprenentatge. Normal que funcioni: el sentit comú és revolucionari.

Les dues mesures poden semblar òbvies, però, actualment i per molt diverses raons, a l’aula no sempre es transmet coneixement ni es comprova l’aprenentatge. Ara són uns altres, els paràmetres.

Sovint ens arriba notícia de propostes pedagògiques innovadores, que solen respondre a patrons similars: venen a resoldre miraculosament els greus problemes educatius; són bel·ligerants amb la tradició escolar anterior, suposadament memorística i no comprensiva; tenen un marcat perfil lúdic; els objectius d’aprenentatge són desplaçats per la pròpia mecànica de la metodologia proposada... 

Fa unes setmanes, per exemple, els mitjans parlaven d’Innovamat, un sistema alternatiu a l’ensenyament de les matemàtiques implementat ja a 1.700 escoles espanyoles. La metodologia consisteix en quatre sessions setmanals: tres de basades en activitats manipulatives i col·laboratives i una d’individual a través d’una aplicació “que sembla un videojoc”. Els responsables de la nova metodologia l’expliquen: “És un aprenentatge més amè”, “ja no és una assignatura avorrida”, “la satisfacció de l’alumnat és notable”, “els alumnes se senten a gust”, “la meva filla es diverteix més amb les matemàtiques que jo a la seva edat”, “l’aula és un espai més dinàmic i motivador”... No hi ha cap motiu per dubtar de l’assoliment dels aprenentatges desitjats. És curiós, però, que no s’hi faci la més petita referència. Tot l’èmfasi recau en la metodologia.

Així, sembla lúcid el que Crato posà en pràctica a Portugal: clarificar què ha de saber (fer) l’alumne al final de cada període educatiu per garantir-ne l’autonomia i seguretat, i estar en disposició d’abordar el següent nivell educatiu; i establir els mecanismes per comprovar que realment s’està produint l’aprenentatge i que la majoria dels alumnes estan assolint els objectius dissenyats en un temps prudencial.

Això acabaria amb l’estèril debat sobre metodologies, sovint distorsionat per tòpics i prejudicis. Qualsevol metodologia és bona si s’adequa al context, s’aplica correctament i aconsegueix els resultats proposats. I sempre que l’ús del temps i dels recursos sigui raonable i que se’n pugui aportar evidència empírica de l’eficàcia.

Així de simple. La resta és naming més o menys enginyós i satisfacció subjectiva de l’usuari. O sigui, màrqueting.