El mirall trencat de l'1-O

Algú sap què ens va passar? Algú sap exactament què va passar els mesos anteriors a l’1-O i els immediatament posteriors? No és que ens manquin relats en què es descriguin amb poca o molta precisió els fets materials més obvis, més visibles, més incontrovertibles. Tampoc no manquen les lectures simplificadores, les aproximacions conspiranoiques i les versions malèvolament esbiaixades i autoexculpatòries. Però, de tot plegat, en la memòria –i en la desmemòria– col·lectiva el que n’ha quedat és un mirall trencat d’interpretacions. Una trencadissa que no només n’ha fragmentat el record, sinó que és feta de peces que ni tan sols encaixen les unes amb les altres. La reconstrucció, ara com ara, sembla impossible.

Aquesta és, probablement, la més gran victòria de l’Estat en contra de l’ambició i l’esperança independentista que vam viure d’ençà del fracàs de la reforma de l’Estatut de 2006. Gairebé una dotzena d’anys que havien anat pel camí de la progressiva coincidència de voluntats i d’expectatives, just en sentit contrari d’on som ara. És cert que, tot i conformar una majoria aspiracional, l’independentisme mai no va anar acompanyat d’una mateixa majoria confiada en la victòria. Popularment, hi havia més desig que convicció, com sempre van assenyalar les enquestes. No per covardia, sinó per aquest vell costum tan català de voler tocar sempre de peus a terra i no voler ser acusats de bufanúvols. Sempre, més seny que rauxa. Però, en tot cas, l’horitzó era compartit, li vam posar un nom –el dret a decidir– i el vam qualificar en positiu: el somriure, el somni... I en aquest avançar pràcticament no hi havia altres escletxes que les eternes rivalitats personals i partidistes que, al costat del gran objectiu, empetitien.

Però si bé és cert que hi ha poca experiència en tenir victòries i saber-les aprofitar, ara hem vist que tampoc no som hàbils en les derrotes. Per això l'1 d’octubre de 2017 és alhora una victòria malbaratada i una derrota devastadora. D’acord: la independència no havia estat possible. Però calia aquest grau de trencadissa posterior? Perquè és una evidència que la frustració i la desmobilització no les va causar la impotència mostrada immediatament després de l'1-O, sinó les batalles caïnites que el van seguir. L’independentisme, malgrat tot, encara va estar electoralment viu i mobilitzat el 21 de desembre de 2017. Però políticament ja era un mort vivent per l’acceptació tant dòcil com inexplicable d’aquell 155, que assumia sense resistència la suspensió del Govern, el tancament del Parlament i una convocatòria electoral democràticament il·legítima. Per entendre’ns: vam veure la gent apallissada l'1-O, però no vam veure els diputats independentistes resistint al Parlament i sortint emmanillats per la Guàrdia Civil.

La violenta victòria de l’Estat i l’estúpida derrota autoinfligida –que ha acabat en un humiliant retorn a l’autonomisme pur i dur– no és només que s’expressin en la fragmentació de mirades sobre què va passar l'1-O, sinó que és la mateixa fragmentació d’interpretacions la que violenta l’experiència passada, estrafent-la, i imposa una desoladora paràlisi. L’1-O va ser una victòria èpica? Va ser resultat d’un maquiavèl·lic autoengany col·lectiu? Té un gran valor polític sobre el qual es poden reedificar nous embats? Cal endreçar l’1-O al calaix de les derrotes? Cal celebrar-lo o l’hem de plorar? Ja n’hem expiat les culpes o encara hi ha comptes per ajustar? Ja hem donat prou satisfaccions als adversaris, o encara els n’hem de seguir oferint de franc, davant dels seus propis nassos, amb mostres d’acarnissament entre nosaltres mateixos?

Des del meu punt de vista, la reconstrucció de la unitat popular d’acció per tornar a la lluita i reprendre el desafiament a l’Estat –la mateixa unitat que va forçar els agònics acords polítics del 9 de novembre de 2014, del Junts pel Sí de 2015 o el mateix 1-O de 2017– dependrà de la capacitat que es tingui per superar aquesta fragmentació de mirades de desdeny, ressentides, que divideixen l’independentisme. I dependrà de saber refer una memòria compartida lliure de retrets i ajustaments de comptes que empenyi el present cap a un nou futur. I això exigeix la reaparició de petits moviments i iniciatives innovadores, propositives, sense acrituds, que tornin a fer rodar la bola de neu com va passar a la primera meitat de segle. Perquè és des de l’acció –reflexiva, no cal dir-ho– que es pot reprendre aquell desig de catalanitat que porta inexorablement a la voluntat d’emancipació nacional.

Carles Porta, en l’actual temporada de Crims, afirma que “la veritat no prescriu mai”. Hi hem de confiar. Potser algun dia sabrem tota la veritat, i serà en aquesta veritat completa que l’independentisme podrà superar la fragmentació d’interpretacions que l’han dut a perdre la confiança en ell mateix.