El miratge andalús que enlluerna el PP

els populars estan eufòrics i els socialistes estan cop-pius. Els comicis andalusos han donat una injecció d’optimisme al nou PP de Feijóo, un corrent del partit que ja existia però que l’estil més conservador i propagandístic de Casado havia anul·lat, sobretot quan agafà força l’huracà Ayuso, que va posar fi a qualsevol mica de moderació i humilitat. 

Juanma Moreno no té les mateixes pretensions (o no les fa evidents) d’arribar a la Moncloa com deixa palès la presidenta madrilenya. Els seus, emperò, ara el veuen com l’aval perquè a les properes generals Feijóo substitueixi Pedro Sánchez. 

La tendència, segons mostren les enquestes a escala estatal, és que els populars no van errats. No obstant això, la majoria absolutíssima de Moreno pot ser que estigui enlluernant els populars quan miren cap a Madrid. El que passa a Andalusia no sempre es repeteix a l’Estat, si no, el PP no hauria presidit Espanya durant quasi 40 anys!

El que sí que mostren molt bé les andaluses i altres eleccions autonòmiques –fetes fora de la cita amb les municipals– és el que passa amb els partits d’àmbit estatal que no són PP i PSOE, les pime de les formacions polítiques. S’ha vist clarament a Andalusia, però també a Madrid i a Castella i Lleó. Ciutadans desapareix i Vox es desinfla i Podem un poc pitjor perquè va bufar primer. 

El que corroboren les andaluses que no agradarà tant a Marga Prohens és que fins ara a totes les eleccions postpandèmia que s’han fet els ciutadans han premiat els gestors autonòmics. És l’única lectura en positiu que poden fer els socialistes, però per ventura aquest és el motiu pel qual al Consolat no s’han posat molt nerviosos. En canvi, a Ferraz encara treuen fum.