Miratge
Després d’una primera fase inevitablement convulsa en el pas del franquisme a la democràcia, la contundent victòria del PSOE l’any 82 va obrir un període de consolidació en què el magma més o menys confús de partits va evolucionar cap a un bipartidisme convencional de dreta/esquerra amb els retocs del nacionalisme prudent de CiU i del PNB o, si es vol dir més clar, de dues personalitats amb ascendent carismàtic com Jordi Pujol i Xabier Arzalluz, a qui pocs s’atrevien a contestar.
Quan va arribar al poder, Felipe González, obsessionat perquè tot plegat no se n’anés en orris, es va preocupar més de consolidar el règim que de dotar aquest país de la llibertat i de la cultura democràtica que no tenia. Una actitud defensiva que va anar tancant i aïllant el PSOE. Després va venir Aznar a demostrar que la dreta tornava sense complexos, i es completava així el cicle de les majories absolutes. I de mica en mica el bipartidisme es va anar desbordant, la diversitat va deixar de ser exclusiva de les nacions perifèriques. Avui el Parlament espanyol està en un alt grau de fragmentació: nou grups parlamentaris. Una tendència que no és aliena a una Europa en plena mutació.
Durant un cert temps aquesta proliferació d’actors semblava voler donar joc als matisos. Del desconcert de la dreta tradicional han sorgit els que s’amagaven sota la seva capa: grups d'extrema dreta sota control durant la Guerra Freda i projectes amb aparença centrista que creien arribada la seva hora. Semblava dibuixar-se un espai de centralitat que podia fer la política més amable. Era un miratge. El fracàs de Ciutadans ho il·lustra perfectament: no eren liberals, eren patriotes de catecisme. El malestar generalitzat, fruit del pas del capitalisme industrial a les noves formes del capitalisme globalitzat, està acorralant definitivament la promesa centrista. Emmanuel Macron n'és un bon exemple: va enviar els socialistes francesos als llimbs i va deixar la dreta d’herència gaullista fora de joc, es va proposar com a gran unificador del país. I ja està comprant el discurs de Marine Le Pen. La fi del bipartidisme semblava marcar una època nova de democràcies de contrapunt. Un miratge. La lògica del poder és simple: és la dialèctica de l’amic i de l’enemic. I la desconfiança la que mana, tant si es tracta de l'adversari natural com del company de viatge. I embolica que fa fort.