Misèria de certa política
Les limitacions de Feijóo fa temps que són a la vista de tothom. Frustració o impotència? El fet és que té el seu partit estancat i sorprèn que als seus col·legues encara no se’ls hagi acabat la paciència. El temps passa, però ell continua igual: a falta de projecte, soroll i radicalització.
Soroll. La seva actuació parlamentària és recurrent: mai una sola proposta política, mai un perfil de projecte propi, simplement agressivitat en la desqualificació de l'adversari com a manera de ser al món. Fins i tot davant d’una tragèdia com la DANA de València és incapaç de tenir sensibilitat per canviar de to. I quan Sánchez i Mazón van voler escenificar respecte i col·laboració, Feijóo va optar pel soroll, com sempre. Mazón és un president amortitzat, el seu comportament ha demostrat la seva inconsistència, el seu allunyament de la realitat. La tarda de la tragèdia quedarà inscrita en la seva biografia. I seria raonable que després de l’emergència se n'anés a casa. És cert que la història del PP valencià està plena d’exemples d’oportunisme, supèrbia i fins i tot responsabilitats penals –Zaplana és actualitat per això–. I els seus anys de govern –d’expansionisme econòmic sense miraments– tenen a veure amb el que ha passat. Però, en plena crisi, a Feijóo no se li acut res més que deixar de banda el que passa a València i implicar la Unió Europea en la seva estratègia obstaculitzant el nomenament de Teresa Ribera com a comissària. Parlem de morts i destrosses i opta per fer politiqueria a Europa. És una incorporació ràpida als signes dels temps, als modes i maneres de Trump: tot està permès.
Radicalització. Mentre els altres s’ocupen dels efectes de la tragèdia, ell maniobra per miserable interès personal i partidista a les institucions europees. Ja fa temps que és evident que la campanya liderada per Elon Musk i Donald Trump fa forat a la dreta europea: l'extrema dreta creix a tot arreu i la dreta tradicional s’hi acosta a ritme accelerat. Feijóo pacta amb Vox a Espanya i ara, l’estratègia per allargar l’agonia de Mazón i debilitar Sánchez, implica aliar-se amb Manfred Weber, el líder del sector més reaccionari de la dreta europea que busca tombar Von der Layen. És a dir, un Feijóo entotsolat fa de la tragèdia una croada contra el govern espanyol utilitzant miserablement les institucions europees i entrant en les aliances dels sectors més reaccionaris de la dreta.
Tot plegat, per què? Per salvar Mazón? No, ell sap que està amortitzat. Per salvar-se ell quan al PP hi ha un cert cansament de veure com amb el seu lideratge el partit no acaba d’avançar. Trist exercici de politiqueria, especulant sense escrúpols amb una tragèdia humana de la qual, tot sigui dit, el partit de Feijóo té una part important de responsabilitat.
