El mite dels toros
Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca –a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractament d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.
La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en ‘marca España’. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.
El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.
La violència gratuïta amb els toros, però, seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a ‘venationes’. Es tractava d’espectacles en què feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats ‘bestiarii’, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius, eren aclamats pel poble com autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.
Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aurèola d’intel·lectualitat a un despietat ritu en què l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Welles, que veieren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.
El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels ‘sanfermines’. L’ambient que s’hi trobà l’inspiraria les seves obres ‘Mort a la tarda’, ‘Festa’ i ‘Un estiu sagnant’. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.
Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són Patrimoni Cultural Immaterial basant-se en un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el mateix codi penal francès, que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals.
Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tingui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins la casposa imatgeria espanyola el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
