El mite del país federal

Un conjunt d’autors hem publicat recentment, per encàrrec de l’Institut d’Estudis per l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, un text sobre les interrelacions fiscals i financeres possibles entre Catalunya i Espanya: des de les actuals fins a “cap interrelació”. La contribució de qui subscriu es limita a mostrar com, d’acord amb els paràmetres que fan servir els estudiosos del federalisme fiscal i els indicadors OCDE més rellevants, Espanya no és més que un estat constitucionalment integrat i descentralitzat només per la banda de la despesa. Prou doncs de continuar amagant la realitat amb allò “d’un dels països més descentralitzats del món”, un estat “quasi federal”..., afirmacions sempre il·lustrades amb xifres de gestió de la despesa territorial -ignorant la seguretat social- i, per descomptat, obviant l’escassíssima descentralització per la banda dels ingressos. Ja ho deia bé l’inefable president Rajoy: “Desde un punto de vista fiscal no hay catalanes, sino españoles que viven en Cataluña ”. Bé: qui vulgui més objectivació pot recórrer a l’anomenat Regional Authority Index per treure’s la bena als ulls dels eufemismes en voga.

Altres capítols de l’informe (titulat Conseqüències econòmiques i financeres dels diferents escenaris de la relació Catalunya-Espanya ) són rellevants. En particular, crec jo, ho són els de l’economia política de la descentralització, ja que els del finançament autonòmic actual en les seves derivades i conseqüències són més coneguts. La literatura del federalisme fiscal feta des de la intersecció de l’economia amb la política té, a hores d’ara, un vector creixent i important: l’impacte de nous esdeveniments externs. En un workshop recent amb un nombre limitat d’investigadors europeus i americans en què he pogut participar recentment a Santiago de Compostel·la, s’han presentat nous treballs sobre els efectes que situacions extremes (en l’argot, extreme events ) estan causant en la descentralització política i fiscal dels països occidentals. Primer, amb la crisi financera del 2008. Tres factors predominen en l’anàlisi de la reacció centralitzadora-descentralitzadora. Primer, la diferència de rendes mitjanes (dels votants mitjans) dels països (NUTS, o regions europees) i entre ells (vector ric-pobre). Segon, el grau de desigualtat interna dintre d’aquests territoris; tot això a l’hora d’acceptar compartir riscos, mutualitzant-los. I tercer, el grau de fortalesa de les economies de cadascun d’aquests NUTS, com economies fràgils o amb èxit, homogènies o no i amb més o menys capital social -per allò de preservar la seva pròpia política econòmica-. Sobre aquest primer esdeveniment financer ha incidit també de manera extrema la pandèmia. Notem aquí que l’impacte ha estat més global, molt menys sectorial des d’un punt de vista econòmic, i que malgrat les òbvies “externalitats” que suposaven les infeccions, les respostes han estat estatals en la major part dels casos, poc exitoses al principi (perdonable, ningú sabia prou com tractar-les) i només quan s’han gestionat descentralitzadament (place based, se’n diu) s’han mostrat més efectives.

Posant la mirada a casa nostra i cap al futur, tot el marc financer continua igual que abans d’aquelles situacions extremes: sistema de finançament caducat, incertesa sobre els recursos de què disposen les autonomies per preservar l’estat de benestar i, en llocs com Catalunya, mancats d’una mínima política econòmica pròpia, de resultes ara de les decisions estatals sobre els fons europeus Next Generation. I això tot i el revifament de la capacitat exportadora de l’economia catalana, i la necessitat ara més que mai d’una fiscalitat més sensible a la realitat de les nostres pimes i empreses familiars i d’uns convenis que reconeguin l’espai social català (per allò que un euro no compra el mateix al llarg de la geografia espanyola). Però no es mou res, ni tan sols els poders empresarials considerats influents es mostren capaços de preservar la recuperació econòmica davant les improvisacions de les polítiques econòmiques centrals, i d’aconseguir així que no empitjori la realitat que aguanta la nostra societat. Perquè emulant Fuster, ja se sap que si no fas tu la política econòmica, algú altre te l’estarà fent. Movent recentment el cercle de l’economia dels nostres influencers locals, girant 360 graus els arguments, no sembla tampoc que es modifiqui res.