Mitomania i servitud

Arran de la mort de l’hoteler Gabriel Escarrer Julià, aquests dies hem tingut una bona mostra de les relacions de servitud que caracteritzen les relacions de poder a la nostra societat. Les lloances sense emperons a la figura de l’empresari han dominat les narratives de polítics, empresaris i mitjans de comunicació, que gairebé de manera unànime l’han proclamat el gran heroi balear, l’inventor del turisme de masses modern. Lloances que, ja que hi són, lliguen el progrés i el benestar de la nostra societat al monocultiu turístic i a l’status quo.

Com a científic social, m’interessen molt més les narratives invisibilitzades per la història oficial, com ara les de la gent treballadora que amb la seva lluita sindical va aconseguir guanyar drets laborals i frenar les dinàmiques d’explotació salvatges que caracteritzaren l’enlairament de la indústria hotelera mallorquina. O les de l’ecologisme, que ha estat capaç de protegir el territori i posar límits a una maquinària sempre amb ganes de menjar-s’ho tot. No sé com seria el turisme que tenim sense Escarrer, però sí que sé que seria molt pitjor sense elles. 

I no obstant això, per compensar l’allau de lloances servils, dedicaré aquestes línies a qüestionar molt del que s’ha dit aquests dies, perquè crec que hi ha elements objectius per fer-ho. En primer lloc, desmitificar la imatge de l’“home fet a ell mateix” que ha muntat un imperi des de “zero”. Només cal recordar que als anys 50 del segle passat, la immensa majoria de la població espanyola i mallorquina vivia en condicions d’extrema pobresa, i aquest no era el cas de la família Escarrer. I determinades oportunitats de negoci havien de passar tant sí com no pel sedàs del règim franquista. El punt de partida no era el mateix per a qualsevol “emprenedor”, com tampoc no ho és ara.

No serà fins dues dècades després de l’obertura dels primers hotels de la cadena Sol, que els treballadors i treballadores incorporats de manera intensiva a la nova indústria arribarien a disposar d’uns mínims drets laborals. Va ser justament el 1973 a l’hotel Bellver, de la seva cadena, on es produí la primera vaga d’hoteleria, encara sota l’amenaça de la repressió franquista. Una mobilització protagonitzada per dones cambreres d’hotel com la veterana Maria Bonnín. I encara haurien de passar uns anys per aconseguir un primer conveni de l’hoteleria, i unes condicions de feina raonables. Per cert, quan aquestes històries des de baix s’han volgut recuperar, la dreta les ha amagat a un calaix, com va fer uns mesos amb el còmic sobre les ‘kellys’ editat pel Consell de Mallorca.

Com expressava fa uns dies en aquest mateix diari l’investigador Joan Buades, amb la democràcia i les regulacions fiscals, laborals i ambientals, l’enorme capital econòmic acumulat va permetre l’expansió del negoci cap al Carib i altres indrets del món de les grans famílies hoteleres. L’anticomunisme d’Escarrer no li va suposar cap problema per aliar-se amb Fidel Castro, en un episodi novament interpretat com un acte de generositat de l’hoteler amb un país pobre que es podria llegir en el sentit invers: fins i tot amb una gestió compartida amb un govern comunista ha fet caixa.

Una actitud molt distinta de la mostrada amb la resistència agressiva a l’aplicació de l’impost turístic autonòmic el 2015, o abans, al primer pacte d’esquerres a finals dels 90, de l’ecotaxa. Escarrer sempre va rebutjar qualsevol intent no ja d’intervencionisme, sinó de regulació de cap dels impactes negatius del turisme sobre la nostra societat. 

Posar el cas de la reconversió de Magaluf com un exemple de responsabilitat social o ambiental és, novament, una visió parcial del que representa la transformació d’aquest espai, explotat en primera instància amb el ‘boom’ turístic també per la seva cadena. En realitat, Magaluf és l’intent d’aplicar aquí els aprenentatges del model ‘resort’ desplegat al Carib: tot el negoci per als hotels, i mort a l’anomenada oferta complementària. Només cal recordar que, just després de la inauguració del Nikki Beach el 2012, la inspecció de treball va detectar vint-i-quatre empleats en situació irregular. A l’acompanyant d’aquella operació, primer com a batle i després com a conseller de turisme, el jutgen aquests dies.

Per altra banda, la sortida a borsa de Melià no va ser només una mostra de fortalesa empresarial, sinó l’indicador d’una nova fase de financerització del món hoteler, liderada novament pel nostre protagonista. A més de renovar cada any la seva presència a la llista Forbes de grans fortunes, convé no oblidar tampoc la seva aparició als ‘Papers de Panamà’, arran d’una exhaustiva investigació periodística sobre evasió fiscal que va destapar l’existència de més d’una vintena de filials del grup a paradisos fiscals. 

Demetrio Peña no sortia a la llista Forbes, ni va fundar un imperi, però sí que va ser un exemple molt distint d’empresari responsable i compromès amb la terra. Cadascú que tengui clar quins són els seus referents i els seus herois. Escarrer no està entre els meus. En tenc uns altres i, malgrat tot, sé que no estic tot sol.