Cap allà el 1988 vaig veure que no em quedava altre remei que comprar-me un ordinador personal, el primer que vaig tenir. Els de marca eren massa cars, així que no em va quedar altra opció que anar a un lloc que venia a ser com una mena de magatzem mig clandestí, en el qual hi havia tot un ventall de peces necessàries per a muntar-ne un. Triaves la carcassa, la placa mare, la de gràfics, memòria, disquetera, pantalla, teclat, ratolí i tot el que calgués. Sorties d’allà amb l’ordinador a punt de funcionar i amb un preu molt més assequible que qualsevol opció oficial. Per raons òbvies, i no mancades d’un cert sarcasme, els anomenàvem “de garrafa”, aquests ordinadors. Després les coses es varen anar complicant, o simplificant: el maquinari es va anar tancant, especialment per part d’Apple, fins a arribar allà on estem ara, que ja no és possible ni canviar la bateria sense haver d’enviar el mòbil, la tauleta i alguns ordinadors al servei tècnic corresponent. És així que, passats els dos anys de garantia, ara no queda més remei que canviar de dispositiu davant de qualsevol avaria. Tot això sense comptar que, passat aquest temps, la majoria de dispositius esdevenen obsolets. El resultat és que encara no has acabat de comprar -i de pagar- el mòbil, o el que sigui, i ja és obsolet, amb el consegüent augment de deixalles electròniques, que ja fa estona que han superat qualsevol límit raonable, i sostenible.
En aquest escenari, Google s’adona que és ben bé impossible competir amb la supremacia d’Apple i d’altres grans fabricants. I, ells que poden, apliquen un dels eslògans d’Apple: pensa diferent. Si no poden fer un mòbil que sigui més i millor que els d’Apple, cal canviar l’estratègia i pensar en mòbils que puguin anar en la direcció diametralment oposada a la d’Apple i els altres: que els que fan aquests vénen com vénen i no és possible personalitzar-los, com fèiem amb els ordinadors personals? Doncs ara es tracta d’intentar canviar el maquinari d’aquests dispositius, de tal manera que cada usuari se’l pugui configurar d’acord amb les seves necessitats i gustos. És a dir, tornar als orígens i, per comptes d’intentar convèncer bilions d’usuaris amb un dispositiu més o manco igual que el que tenen, donar-li la volta i oferir un producte que permeti que cadascú és faci el seu mòbil a mida.
Aquest seria l’objectiu de l’ARA Project de Google. La idea seria fer una carcassa a la qual es podrien anar afegint diferents mòduls: una pantalla més gran o més petita segons les necessitats de l’usuari; una bateria addicional, per comptes de la càmera de fer fotos si l’usuari no està interessat a fer-ne però necessita que la bateria li duri més; sensors de tota classe i color, i tot un seguit de mòduls que faria possible que cada mòbil fos diferent i adaptat a les necessitats de l’usuari. Entre els avantatges d’aquesta manera de fer, a part de la personalització, n’hi ha una de ben evident i necessària: cada vegada que aparegui en el mercat una innovació, aleshores, per comptes de llençar tot l’aparell, n’hi hauria a bastament de canviar el mòdul antic pel nou, de tal manera que seria possible mantenir el ritme de la innovació sense haver-se de gratar dolorosament la butxaca.
Per altra banda, també disminuiria el nivell de deixalles electròniques i, per afegitó, seria possible fabricar mòbils amb prestacions elementals, a un preu reduït, que serien ampliables, d’acord amb les necessitats i, sobretot, les possibilitats econòmiques de cadascú. Seria possible tenir un mòbil només amb wifi, la qual cosa significaria una rebaixa considerable del preu, entre d’altres menuderies. Tot això sense oblidar que aquesta modularitat permetria entrar en el negoci a actors que ara no ho poden fer, atès el monopoli de fet que ostenten els grans fabricants actuals. En aquest sentit, Google diu que només fabricaria les carcasses i deixaria la resta a petits fabricants, cadascú especialitzat en un o més dels mòduls. Fins i tot seria possible fabricar alguns d’aquests mòduls a casa, amb impressores 3D. Dit altrament, significaria obrir el maquinari a les mateixes opcions que ara només són possibles per a les aplicacions.
Les dificultats tècniques a superar no són petites, però la idea no deixa de ser molt llaminera, i preocupant per als grans fabricants, els quals, de moment, mostren obertament el seu escepticisme sobre la viabilitat d’aquests mòbils de garrafa. Farien bé de no oblidar que, en els inicis, Steve Ballmer, el cap en aquell moment de Microsoft, es reia dels iPhone amb l’argument que ningú no es gastaria 400 dòlars en un telèfon. Google assegura que tenen previst que les primeres d’aquestes carcasses -en tres grandàries diferents- siguin al mercat durant el primer quadrimestre del 2015. Si és així, també en aquest món serà d’aplicació allò de roda el món i torna al Born.