Moby Dick i vosaltres

A la ràdio, m’hi trobo un espai que em sembla que tracta de literatura. Una oient envia un àudio al programa on demana algun llibre que parli del perdó, perquè ella, explica, ha tingut alguna mena de conflicte relacionat amb la qüestió i voldria “llum”. De seguida les expertes parlen, i molt bé, de la sensació de culpa i de perdonar, i acaben recomanant un llibre de la Maria Mercè Roca que en parla. Ho expliquen “sense fer espòilers”. Això està molt bé. Sempre està molt bé recomanar un llibre i sempre està molt bé recomanar la Maria Mercè Roca.

El meu dubte, el meu dolor, el meu malson, el meu desastre personal és pensar que la literatura, al contrari d’altres arts com el cinema, la música, la pintura, ha d’educar, ha de fer-nos millors persones, ha d’ajudar-nos, ens ha de fer créixer. No li demanem, a priori, a cap pel·lícula del Tarantino, dels germans Cohen, que ens ajudi. Si a les pel·lícules del Tarantino hi ha violència extrema, il·legalitats, amor brut i amor dependent, droga, armes, no passa res. A ningú se li acudiria recomanar Jackie Brown com a pel·lícula sobre fer-se gran, ni Pulp fiction com a pel·lícula sobre la consciència de deixar el menjar porqueria. Veiem les pel·lícules de Tarantino i després, si cal, pensem en el que ens expliquen. Ens expliquen que les dones poden ser violentes, que els cocaïnòmans són molt pesats, que la sexualitat de tothom és diversa, que –com també explica Melville– la venjança és el motor de la vida. Res que no hagi explicat Shakespeare. Però no hem de llegir Hamlet si volem saber coses de les relacions entre pares i fills.

Moltes vegades hi ha lectors que em pregunten, davant d’una novel·la meva: “Que m’hi identificaré?” Espero que no. Espero que no siguin tan desgraciats, penso sempre. Perquè la literatura, com el cinema, la música, la pintura, no sempre ha de buscar la identificació del lector. És ficció, ficció i prou. Si tots els lectors s’haguessin d’identificar amb el que llegeixen, només uns quants haurien pogut llegir Moby Dick.