Model econòmic

L’espectre de la massificació turística ha tornat a les Balears després del miratge, el terrible miratge, que va suposar la temporada turística de l’any passat. I davant d’això, i les moltes veus que demanen que s’hi faci alguna cosa, què hi fa el govern? Sembla que no res, exclusivament centrat a lloar l’èxit de la temporada turística en termes de llocs de treball recuperats, obviant qualsevol altra consideració i reflexió. El conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball sembla exclusivament dedicat a la darrera de les seves àrees de gestió, obviant completament la primera. 

I crec que això mostra un error de disseny en l’organització del govern: posar les àrees de Model Econòmic i de Treball en una mateixa conselleria. Són dues àrees que estan en tensió, que plantegen conflictes en les polítiques que requereixen. I aquestes tensions s’haurien de dur al consell de govern, a discutir-se i defensar-se entre diferents consellers. Quan aquestes tensions es resolen dins una mateixa conselleria, prevaldran fàcilment les polítiques amb un retorn clar en el curt termini; aquelles mesures en què hi guanyin uns col·lectius ben definits i amb capacitat de mobilització. I això, en el cas de què estam parlant, és Treball enfront de Model Econòmic.

Planificar, perfilar un canvi de model econòmic és una tasca de llarg termini. Modificar el model econòmic pot voler dir moltes coses; típicament i simplificant, però, vol dir apostar per un turisme de qualitat i amb menys quantitat i, potser, diversificar l’economia balear. Menys quantitat de turistes voldrà dir, segurament, un menor nombre de treballadors. Voldrà dir, eventualment, treballadors més qualificats i millor remunerats, però això trigarà un temps a veure’s. Diversificar l’economia balear (en la mesura que sigui possible) voldrà dir també limitar el nombre de treballadors del sector turístic, eventualment creant llocs de treball en altres sectors, també més qualificats i remunerats, però també trigarà a passar. 

Les polítiques que requereix el canvi de model econòmic reduiran la brillantor de la mètrica típica amb què s’avalua un conseller de Treball, la del nombre de llocs de treball creats (o la seva inversa, l’atur). I el conseller de Treball es troba al davant, a més de amb els mitjans de comunicació, els treballadors sense feina i els seus representants, sindicats amb una forta capacitat de mobilització i de crítica a la tasca governamental. Quin és, en canvi, el col·lectiu directament afectat si no canvia el model econòmic? Potser sí que són molts els ciutadans afectats, atès el que suposa la massificació turística (carreteres i platges brutes i plenes a vessar, treballs poc qualificats i salaris més baixos, etc.). Però hi veuen poc a guanyar en el curt termini de mobilitzar-se, i no tenen darrere organitzacions amb una forta capacitat d’influència. 

Davant d’això, és molt difícil que un conseller de Model Econòmic i Treball no prioritzi les polítiques d’aquesta darrera àrea, preocupant-se exclusivament de la mètrica amb què típicament s’avalua Treball en el curt termini. Això passa ara, en època de pandèmia, i després del terrible impacte que aquesta ha tingut en el mercat de treball a les Balears. Però hauria passat igual sense pandèmia. De fet, la tensió existent entre Model Econòmic i Treball es pot veure de manera anàloga en la relació entre les àrees d’Agricultura i de Medi Ambient, essent també un error que formin part de la mateixa conselleria o ministeri. Això és així pels conflictes que pot haver-hi entre elles, i pel desequilibri en termes de guanys, força i capacitat de mobilització dels col·lectius afectats. Si determinades polítiques mediambientals perjudiquen negativament el sector agrícola, un col·lectiu ben definit com són els pagesos tenen molts incentius a mobilitzar-se i, per tant, molta capacitat d’influir en el conseller de torn per revertir o evitar les polítiques en qüestió. 

Un exemple recent d’això darrer són el problemes mediambientals a la Manga del Mar Menor a Múrcia. Sembla que bona part del problema el genera l’activitat agrícola de la vora (amb la filtració de nitrats i altres substàncies), i sembla clar també que ens trobam davant la inacció del govern murcià. En aquest govern les competències d’agricultura i de medi ambient són a la mateixa conselleria; per al conseller de torn és més fàcil i ‘convenient’ fer cas de les peticions del sector agrícola que de les necessitats més difuses i de llarg termini del medi ambient.

Les forces i la inèrcia del mercat i la política fan difícil un canvi de model econòmic i turístic per a les Illes Balears, tot i que, sens dubte, hi ha coses que s’hi poden fer (pensau, per exemple, com podria ser l’economia Balear avui dia si fa 20 anys s’hagués aprovat una potent ecotaxa). Per això, tot em fa pensar que el creixement en volum turístic i la continuada massificacio de les Balears continuarà i, per tant, com es diu, moriran d’èxit. En qualsevol cas, si des del govern i els partits polítics que el sustenten realment es vol apostar per intentar reformular el model econòmic, almanco organitzem-ho bé.