Moderació
Primer a les eleccions catalanes, ara a les madrilenyes, els socialistes han fet bandera del discurs de la moderació. En un clima de confrontació ideològica sense miraments en què Díaz Ayuso, instal·lada en la seva peculiar bombolla, convoca els electors a elegir entre “socialisme o llibertat” (una consigna ja utilitzada per Alternativa per a Alemanya) i, en nom de la felicitat, menysté el rigor en les mesures sanitàries (una estratègia que no dissimula el seu contingut de classe), els socialistes busquen repetir l’estratègia de força tranquil·la que ja van assajar a Catalunya, amb un candidat sense atributs precisos com Salvador Illa.
Enfront del soroll, la calma, representada per una persona culta, educada i serena, com Ángel Gabilondo. La moderació pot sonar bé a una part de l’electorat en un moment d’esgotament psicològic. Però pot ser tan inútil com conservadora -i, per si hi havia cap dubte, Gabilondo ja ha fet públic que no tocarà l’avantatjosa fiscalitat dels madrilenys-. Els socialistes deixen via lliure a Ayuso i Iglesias perquè es tirin els plats pel cap. Però i després, què?
La moderació s’acostuma a presentar com un exercici de realisme. Però de què serveix si no va acompanyada d’un projecte efectiu de resolució i superació del conflicte del qual emana el soroll ambient? ¿O no és això el que tindria sentit en un partit socialdemòcrata, és a dir, forjat en una tradició de crítica social i en una cultura de progrés i emancipació? De què serveix la moderació d’Illa, si després el govern espanyol del seu partit no està disposat a fer els passos necessaris per al retorn de la qüestió catalana a la via política, i s’acomoda a l’statu quo de la confrontació? De què servirà la moderació de Gabilondo si l’única cosa que ofereix és un tracte més educat?
El mapa polític d’Europa fa evident l’esfondrament dels partits socialistes en llocs com França, Itàlia, Alemanya o fins i tot la Gran Bretanya, fruit de la moderació: la socialdemocràcia va cavar la seva tomba quan es va fer hereva i gestora ortodoxa de la revolució neoliberal. No dubto que hi ha moments que la moderació pot ser revolucionària contra els excessos, però requereix decisió i atreviment. On són?