Modesta utopia
Tinc la sensació que la miserable exhibició d’insolència de Donald Trump quan va rebre Zelenski a Washington marca un moment de canvi. Des de llavors, el president americà ha començat a donar senyals de pèrdua del control de l’escena. Els jutges se li comencen a rebel·lar, la ciutadania dona els primers senyals de discrepància i desafecció, la reputació d’alguns dels magnats que l’impulsen decau, Europa comença a marcar posició. I la inconsistència del relat de Trump es fa substantiva. Sembla que era l’home que tenia Vladímir Putin sota control i, tot just començar, ja s’ha vist que Putin li aplica el regateig curt: quan el té al davant, les fantasioses promeses de Trump decauen. Donava les negociacions per encarrilades i, en el primer intent de concreció, ha sortit amb la cua entre les cames. Un imprecís acord d’un mes sense atacs a centrals energètiques és tot el que Trump ha aconseguit del seu moviment estrella: la conversa telefònica amb Putin. I mentre Europa comença a exhibir certa voluntat de rearmament i coherència, l’estratègia russa d'embolicar la troca es fa evident. En l’entretemps, la Xina, fins ara molt discreta i convençuda que el soroll de Trump té un recorregut limitat i que li caurà el peix al cove, comença a ensenyar la cara. No fos cas que algú fantasiegés sobre la seva discreció. Els xinesos són aquí, apostant per capitalitzar el desconcert occidental.
Res de nou: mentre hi hagi societat hi haurà poder i, per tant, ideologia, entesa com la intermediària entre l’home i la crua realitat. Tota societat necessita dotar-se de sentit i alimentar un cert imaginari propi. Dic dotar-se de sentit d’una manera molt conscient. Parteixo del fet que l’ésser no té sentit, però el sentit és necessari per a la vida. El sentit com a il·lusió volguda.
L’home és un animal que narra, i cal tornar a explicar històries. La crisi actual de la política explica en part el fracàs d’haver deixat podrir els relats. Ara mateix ens trobem en un espectacle de mascles enrabiats, que ha servit perquè la incertesa desbordi Europa. Però en la societat complexa, les històries ja no poden ser ni globals ni definitives. Ens hem d’acostumar que la multiplicitat de fins (individuals i de grup) poblin l’espai social i supleixin qualsevol gran finalitat única i exclusiva. I això, paradoxalment, en un món, en cert sentit, més connectat, més interrelacionat.
Finalment, el futur de la convivència humana depèn que realment aconseguim diferenciar l’àmbit del que és convencional de l’àmbit del que és fonamental, de manera que es puguin pactar les regles del joc col·lectiu sobre la base del màxim de llibertat possible sense que ningú desenfundi el seu fonamentalisme per tirar contra els altres. Seria la segona revolució laica. És la meva modesta utopia.
