Mohandas Gandhi, una font d'inspiració
Fa 75 anys, el 30 de gener de 1948, Mohandas Gandhi moria assassinat a Delhi quan s’adreçava a la pregària diària a Birla House, la casa on s’allotjava des que havia arribat a la capital el setembre anterior, procedent de Calcuta. Com descriu V. Kalyanam, que llavors era el seu secretari personal, Gandhi passava el dia atenent la correspondència, rebent visites i fent girar la seva charkha (una roda de filar manual), a més de la reunió diària de pregària pública. Aquesta reunió era compartida per desenes o centenars de persones i s’hi podien recitar estrofes pertanyents a les diverses religions presents a l’Índia, acompanyades sovint d’unes paraules del mahatma, amb les quals feia referència als problemes socials i polítics que vivia el país.
A inicis de setembre, a Calcuta, Gandhi havia dut a terme un dejuni “fins a la mort” enfront dels episodis de violència intercomunitària desfermats després de la independència i la partició de l’Índia. Va aconseguir un acord i la promesa dels líders comunitaris i les autoritats de la ciutat de posar fi als sagnants enfrontaments. Ja a Delhi, el 13 de gener va iniciar un nou dejuni per aturar els enfrontaments i el clima de violència imperant a la capital. També exigia al govern de la Unió Índia que complís amb el pagament de la part que corresponia al Pakistan, després de la separació. Ell, que s’havia oposat a la partició del país, argumentada per raons de religió. El diumenge 18, després d’obtenir el compromís dels representants de les comunitats, els partits i les autoritats, el dejuni va acabar. La ciutat estava pacificada i enviava, així, un missatge de convivència a l’Índia i al Pakistan.
Malgrat el seu estat de salut precari i el desànim per les descoratjadores notícies que li arribaven de tantes parts del país, Gandhi va desplegar una activitat intensa durant els seus darrers dies. La vigília de la seva mort va acabar la redacció d’un Projecte de Constitució per al Partit del Congrés, en el qual advocava per la seva transformació en una organització al servei de tota la població. El 30 de gener va rebre diverses visites i va atendre la correspondència. Com cada dia, va ser informat dels conflictes arreu dels dos països ara dividits. També estava al corrent de les discrepàncies dins el nou govern de la Unió entre Jawaharlal Nehru, primer ministre del govern, i el viceprimer ministre Vallabhbhai Patel. Alguns li van demanar que intervingués en la crisi. A la tarda va rebre Patel per tractar la qüestió. Després de la pregària tenia previst parlar-ne amb Jawaharlal. Ja no va poder ser.
Acabada l’entrevista amb Patel, i quan s’adreçava a la reunió-pregària, Nathuram Godse, un militant fonamentalista hindú, li va disparar tres trets a boca de canó; la mort va ser instantània. La notícia es va escampar ràpidament per tot el país. Jawaharlal va sortir corrent de la seva oficina i es va agenollar al costat de Gandhi, plorant. A la nit, en un missatge radiat, va pronunciar les famoses paraules: “La llum s’ha apagat de les nostres vides”, però immediatament es va corregir afirmant: “No, la llum brilla i encara brillarà d’aquí a milers d’anys.” Bona part del món es va sentir colpit.
Com més estudio el llegat de Gandhi, més penso en els camins que està prenent l’activitat política i social arreu del món; també en el nostre entorn més proper.
Davant la taula del meu estudi hi tinc dos objectes que puc contemplar cada cop que alço el cap. Un d’ells és un retrat de Gandhi. L’altre és un retall de paper en el qual vaig escriure, ja fa temps, set mots que expressen alguns dels mals que veig en la pràctica política i alguns dels antídots possibles. No em considero mitòman ni algú que vulgui elevar Gandhi a un altar. El mahatma era un ésser humà, d’aquí la seva utilitat per a nosaltres. Discrepo d’algunes de les seves posicions, com el seu moralisme excessiu, i d’algunes de les seves decisions polítiques. Però, per moltes raons, Gandhi esdevé una personalitat inspiradora. Pel que fa als mots, no es tracta de mots grandiloqüents com els que amb freqüència es proclamen, tot i que fora bo que guiessin les nostres vides com a éssers socials. Els mots que identifico com a insans per a una activitat social i política profitoses són: sectarisme, fanatisme, dogmatisme i demagògia. Malauradament, la vida política i social del nostre temps és plena d’aquestes xacres.
No són poques les persones que converteixen les seves creences en dogmes i n’esdevenen fanàtics. No accepten cap escletxa ni possibilitat de revisar-les i adequar-les a la llum de l’experiència o de la confrontació amb altres idees. Molts partits polítics actuen de manera sectària, incapaços de reconèixer els errors propis o els encerts de l’adversari, com si en això els anés la supervivència; i això els porta a l’ús de la demagògia, exagerant el discurs amb frases grandiloqüents per arrossegar l’audiència, en lloc d’argumentar amb rigor. La manifestació més perversa d’aquesta demagògia és l’ús de la mentida, tan freqüent en aquests temps del que s’ha anomenat trumpisme o postveritat. Però els polítics no en són els únics responsables. Les actituds sectàries i demagògiques no els serien factibles si no fossin consentides, i sovint esperonades, per la pròpia parròquia, pel hooliganisme de no pocs dels seus adeptes.
Els antídots a què feia esment són, en canvi: la flexibilitat, el rigor i l’honestedat. Si aquests tres conceptes –entre d’altres– estiguessin arrelats en la pràctica de les persones dedicades a una activitat tan noble com hauria de ser la política, probablement moltes coses serien diferents. Llavors prendrien tot el seu sentit els grans mots com llibertat, justícia social, democràcia, pau... i tants altres.
Amb les contradiccions i limitacions d’un ésser humà, Gandhi va maldar tota la seva vida per discórrer per aquests camins, per mitjà de la seva recerca permanent de l’autenticitat i la no-violència profunda. I ho va fer amb una intel·ligència política i un estil de lideratge dignes de ser estudiats. Per això, 75 anys després del seu assassinat, és una personalitat encara inspiradora.
