A la dècada del 2000 l’àcid 2-hidroxioleic i els seus derivats servien per a moltes coses, per a massa: obesitat, hipertensió, diabetis i altres trastorns metabòlics. Igual que la deessa de la mitologia romana, el compost Minerval respirava saviesa per tots costats i una capacitat d’estratègia fora de dubtes. També com a la història de Minerva, l’olivera semblava tenir un paper primordial dins el grup de recerca que havia estat més de 20 anys a dissenyar el compost molecular.
Al 2006 Minerval tenia un futur prometedor. Havia guanyat el primer premi en la modalitat de plans de negoci d'empreses en el IV Concurs d'Innovació convocat per la Conselleria d'Economia, Hisenda i Innovació, llavors gestionada per Lluís Ramis de Ayreflor. Lipopharma, que en aquell temps sí que era una empresa derivada, acabava de signar un acord amb la Universitat per aconseguir la llicència i poder desenvolupar el compost. Al 2011 la deessa fraudulenta aconseguí una nova fita amb l’aprovació de “medicament orfe” per part de l’Agència Europea del Medicament, que possibilitava assajos clínics a dos centres hospitalaris espanyols i a dos d’Anglaterra.
A partir d’aquí, però, les coses es complicaren més i més, amb “rumors” i un ‘vox populi’ que s’estenia pel campus dia sí i dia també. “Rumors” que certament poc tenen a veure amb la ciència i que no varen servir per fer reaccionar tres equips de govern universitaris, presidits successivament per un expert en dret, una física i un matemàtic. I pel camí, massa víctimes: en primer lloc, els afectats pel frau; en segon lloc, el prestigi d’una universitat on 700 investigadors fan una feina d’excel·lència reconeguda internacionalment i en tercer lloc, i no és anecdòtic, mitjans de comunicació i xarxes socials, ofuscats tots amb el bell gest de Bruce Springsteen però sense ser capaços de veure-hi més enllà. Afortunadament, la molècula ja ha estat destronada. #VaPorTiNacho, i aquest cop és de veritat.