ho deia ernesto Ekaizer en aquest mateix diari, referint-se a les declaracions de la mesa del Parlament de Catalunya davant del Tribunal Suprem: “L’abjuració de Galileu en el convent de Minerva, Roma, el 1633, sura en l’ambient.” Els inquisidors es feliciten, el planeta Madrid és el centre de l’Univers una altra vegada i ningú amb autoritat moral s’atrevirà a qüestionar-ho en molt temps. Si fos veritat, que els inquisidors creguessin en la conversió espanyola dels catalans que treballen per tenir un estat propi, jo ho deixaria aquí, pensaria que són uns il·luminats i ompliria aquestes retxes d’altres temes. Però no, m’és impossible creure que s’han empassat la confessió i sé del cert que es feliciten de fer por, de coaccionar amb la presó provisional talment un poltre de tortura i d’utilitzar les fiances com els seus ancestres utilitzaren la sal sobre els camps dels condemnats, no per castigar-los, sinó per escalivar els veïns i assegurar la fam a la descendència. Des de les porres de l’1 d’octubre no han espanyolitzat ningú, però n’han acollonit uns quants, i d’això bravegen sadolls de revenja. De tot aquesta foguera purificadora em manca saber com s’imaginen el futur, amb quina mesella resignació pensen que viuran els humiliats mentre ells tornen a bramular “hábleme en cristiano!”, passejant cofois per terreny conquerit, com fins fa poc feren els seus avantpassats. Potser només aspiren al fet que la indiferència a la seva bandera es torni odi, per poder rematar brutalment la jugada. O, potser, també saben que solament és una qüestió de temps que la raó democràtica emergeixi, tímidament, en el taulell internacional perquè “eppur si muove”.