Moltes més expropiacions, pel bé comú

A les democràcies que en deim avançades, i tan poc bolivarianes com Alemanya, fa temps que s’ha entès que la principal tasca dels governants és mantenir i millorar les condicions de vida del major nombre possible de ciutadans. Aquest és l’objectiu prioritari de les societats dites del benestar, que per altra banda fa anys que tremolen sota els efectes de dues crisis mundials gairebé consecutives. A la primera, la del 2008, els líders europeus van adoptar mesures d’austeritat que van acabar empobrint molts de ciutadans i augmentant considerablement les desigualtats entre els més rics i els més pobres. Això va servir per tocar amb les mans el que ja se sabia: que, a la llarga, com més desigualtat hi ha, pitjor va l’economia dels països. Les democràcies avançades no cerquen el benestar de la majoria dels ciutadans perquè els seus polítics siguin més altruistes que els altres, sinó –precisament– per lògica capitalista: com més gent viu bé, i més gent pot estudiar o pot fer feina en bones condicions, més es produeix (per una banda) i més es gasta (per l’altra), i l’economia va millor. Si molts viuen bé, molts hi surten guanyant, també els rics. Si uns pocs viuen molt bé i molts viuen cada vegada més malament, l’economia del país es torna cada vegada més dèbil i passa a dependre més dels sectors menys productius, com ara els serveis i el turisme. Aleshores pot passar que hi hagi un imprevist greu –una pandèmia, posem per cas– i et trobis que el teu PIB descendeix gairebé un 30%, com ha passat a les Balears. I que tenguis, en conseqüència, més gent pobra, i amb necessitats més urgents, que mai.

Vetllar pel bé comú va en benefici de tothom, aquest seria el principi fonamental. Per contra, les, diguem-ne, elits econòmiques i empresarials de Balears pertanyen a un altre model segons el qual la riquesa s’obté escatimant als treballadors, practicant el frau fiscal, subornant o fent xantatge –segons els casos– als polítics i fugint com de la pesta de qualsevol idea de responsabilitat social. Els seus representants polítics (PP, Ciutadans, Vox i, tristament, El Pi) han muntat aquests dies una escandalera tan exagerada sobre les anomenades expropiacions de pisos que només han aconseguit demostrar l’encert de la mesura. Si s’ha de retreure res a la iniciativa del Govern balear –que no és altra cosa que l’aplicació d’una llei d’habitatge vigent de fa tres anys– és la seva timidesa: 56 pisos són una quantitat merament simbòlica en comparació amb les necessitats d’habitatge de les persones més desvalgudes, que òbviament –òbviament, si es té tan sols un mínim de decència– són les primeres que han de ser ateses per l’Administració pública en una situació com l’actual.

Balears és un territori molt clarament limitat, en què l’especulació abusiva amb el sòl ha dut a una situació en què una gran part de la població senzillament no es pot pagar un habitatge, fins i tot encara que tenguin feina. A la vegada, i com recorda Terraferida, s’hi han expropiat centenars de finques rústiques per fer-hi passar autopistes i altres deliris d’obra pública completament supèrflua i d’efectes devastadors, només per la conveniència d’uns pocs. És ben hora que els que han tret en excés d’aquestes illes comencin a tornar-hi alguna cosa. Per altra banda, fer habitatge protegit no és cap populisme bolivarià, com afirma, des de les seves alarmants limitacions intel·lectuals, el pobre Biel Company, sinó l’abecé de les polítiques de benestar. Posar-s’hi en contra invocant la por guerracivilista contra els rojos (el temut personatge del Coletas, que la dreta s’ha de reconèixer que ha venut amb èxit) sí que és una forma de populisme, de formes bastant pròximes al trumpisme més miserable.

Sebastià Alzamora és escriptor