Alemanya: amb el feixisme no s'hi juga
1. Fermesa. La democràcia cristiana alemanya (CDU-CSU) arriba davant de l'extrema dreta (AFD) i el seu líder, Friedrich Merz, es compromet a formar un govern de coalició amb la socialdemocràcia (SPD) per impedir l’accés dels neofeixistes al poder. Aquesta és la fórmula per anunciar el resultat de les eleccions amb voluntat de distensió. Però també es pot dir d’una altra manera: l’extrema dreta ha doblat els vots de fa tres anys i arriba en segona posició, mentre que la socialdemocràcia s’enfonsa amb el pitjor resultat des del final de la Segona Guerra Mundial. I el panorama ja no és tan tranquil·litzador. Tanmateix, Friedrich Merz, malgrat ser considerat un representant del sector més conservador de la dreta alemanya, a diferència dels seus col·legues europeus no ha tingut cap dubte a anar a buscar l’esquerra per configurar la majoria de govern. La història compta. I la dreta alemanya no està per a frivolitats. Sembla que la fermesa d’Angela Merkel segueix pesant: amb el feixisme no s'hi juga. Que n’aprenguin les dretes europees, començant per l’espanyola.
Entrem en el detall: les eleccions confirmen el vendaval reaccionari que recorre Europa i el desconcert de les esquerres europees en general, i de la socialdemocràcia en particular, que sembla perdre peu en aquesta fase accelerada de pas del capitalisme industrial al financer i digital. Afrontar aquest episodi amb les esquerres debilitades a gran part d’Europa no és evident. Dit d’una altra manera, l’efecte Trump, en tant que expressió de la nova estratègia dels sectors econòmics que porten la iniciativa, està trobant la seva expressió a Europa, on cada dia són més els que li riuen les gràcies, i és previsible –si no hi ha un sotrac als Estats Units, ara mateix poc imaginable– que determini els pròxims temps. L’opció de Merz expressa un lloable sentit de responsabilitat. Alemanya no s’entrega a la frivolitat nihilista que lidera Washington.
2. Desorientació. I, tanmateix, si les coses van d’aquesta manera, és perquè l’esquerra en general i les socialdemocràcies en particular no troben el fil per teixir un espai que doni confiança a uns sectors de les classes mitjanes i populars que se senten fora de joc, i que es poden deixar portar –almenys fins que es facin palpables les conseqüències destructives– pel soroll d’unes dretes cada cop més radicalitzades que intenten embolicar la gent, com ja hem patit prou vegades, entre el simplisme econòmic i la promesa de redempció patriòtica. Ja s’ho trobaran, i alguns ja comencen a patir-ho, com els treballadors de l’administració americana que Trump i Musk estan acomiadant cada dia, sense que sàpiguen ni com ni per què. L’escena pública s’allunya de la realitat de cada dia, que deixa descol·locades moltes persones que són sensibles al que la diu més grossa i que estan condemnades a entrar en una fase de profundes frustracions.
3. Reptes. Què farà el govern de coalició? Quina capacitat d’influir tindrà una socialdemocràcia desbordada que apareix desorientada davant dels que l’han votat? En tot cas, els tres principals enunciats d’una agenda realment democràtica que no claudiqui davant d’uns poders econòmics desaforats i que neguen la idea de límits són clars: contrarestar la revolució trumpista, aturar Putin en el seu intent de trencar les resistències europees, i recuperar i impulsar una agenda europea pròpia. I si és veritat que l’apel·lació de Merz no és una qüestió de postura, d’aparença formal, i que està realment decidit a avançar per la via de la coalició transversal, requerirà una decisió i un compromís d’envergadura amb la ciutadania per les dues parts. Perquè, ara mateix, el gran problema de la democràcia és el desconcert, la desesperació d’amplis sectors de població, que porta unes dretes desfermades a assenyalar la immigració com a culpable de tots els mals.
Una situació així no s’afronta amb l’odi i la insolència que és lema de Trump i dels que l’acompanyen, amb les xarxes socials com a instrument per fer efectiva la negació de la veritat i amb la imposició dels deliris dels que creuen que la democràcia és un obstacle a les llibertats. Si Europa no recupera el pols i marca el pas sense complexos, si la socialdemocràcia segueix descol·locada, si no hi ha resistència als deliris trumpistes, en quatre dies estarà desdibuixada en la senda que assenyala el nou despotisme teotecnocràtic. I compte, que Macron ja ha anat a Washington a posar catifes a Trump.
