El moment d’oportunitat de Sánchez
1. Sorpresa. Pedro Sánchez ha sorprès amb un gest d’envergadura –i, per tant, de risc–: el desplaçament a la Xina –via el Vietnam– per trobar-se amb el president Xi Jinping, en plena crisi per l'explosió dels deliris aranzelaris de Trump, en l'enèsima manifestació de les seves pulsions nihilistes.
No és la primera vegada que el president espanyol descol·loca el personal amb una iniciativa inesperada, aparentment a contracorrent. Diuen que la principal virtut d’un polític és captar el moment d’oportunitat per crear situacions que trenquin les rígides lògiques de la pràctica política i obrin espais que semblaven tancats. De fet, la carrera de Sánchez s’ha construït amb dos cops inesperats d’aquest tipus. Primer, el desafiament a la direcció, que se l’havia tret de sobre (2016), després d'una volta a Espanya per les seus del PSOE treballant-se les bases d’un partit en crisi, que el va dur a la liquidació de la vella guàrdia socialista (2017) –instal·lada encara avui en la rancúnia, com es pot veure a The Objective, portaveu d’una esquerra que ha evolucionat cap a la dreta patriòtica–. Segon, la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy per sorpresa (2017) i el va dur a la presidència del govern.
Ara el president Sánchez descol·loca els sectors benpensants, els que tendeixen a adaptar-se als que manen sense córrer riscos ni anticipar canvis, amb una conversa de tres hores a Pequín amb Xi Jinping, líder d’una Xina a l’alça que amenaça la supremacia d’uns Estats Units en crisi, fruit d’uns canvis en el model econòmic i en l’estructura social que Trump –a qui la nova tecnocasta ha dut al poder– gestiona amb el seu proverbial ego i l’arrogància i les contradiccions permanents que n’emanen.
Malauradament, a Europa el món econòmic –i bona part del polític– ja apel·la a adaptar-s'hi, encara que sigui tapant-se els ulls per no veure l’insultant exhibicionisme masclista d’un president l'arribada al poder del qual és tota una expressió de la crisi profunda que viu la democràcia americana. Sembla que ni tan sols volen veure com un dèspota com Putin juga amb Trump i li pren el pèl mentre ell assegura que entre tots dos canviaran el món. I Xi Jinping, a la seva, va fent camí.
2. Responsabilitat. Els que tenen pressa en donar per sentenciat Sánchez que no corrin tant, perquè ara mateix ha demostrat un sentit de la política que li permet marcar perfil propi i jugar un paper més enllà de les divisions simples amic-enemic. Les mutacions en l’escena internacional són enormes. Es poden afrontar des dels tòpics i alimentant la por: el fantasma de la guerra sembla que es comença a esvair, però la mateixa Unió Europea hi ha fet demagògia –amb la seva proverbial impotència– amb la ridícula iniciativa dels kits de supervivència. Però ara mateix no hi ha altra sortida que buscar vies d’acord entre les grans potències. I en aquest context la interlocució amb la Xina és fonamental per trobar els equilibris necessaris per evitar el conflicte i perquè no s’espatlli tot si Trump no surt dels seus deliris.
En un marc econòmic imprevisible, amb les anades i vingudes del president americà i la seva banda, teixir una bona relació amb qui va camí de ser primera potència mundial si els Estats Units segueixen en el desori és d’elemental responsabilitat. I en aquest sentit Sánchez ha marcat punts tant a Europa com a Espanya, per molt que algun fanàtic, com el secretari del Tresor americà, Scott Bessent, digui que “acostar-se a la Xina seria com tallar-se el coll”. És Europa sencera la que ha de fer passos com els que ha fet el president Sánchez. Ja no hi ha una única ombra de poder sota la qual protegir-se, hi ha molts pols amb els quals lidiar. Començant per la Xina i els Estats Units.
Evidentment, Feijóo –que és de pinyó fix– no té altre projecte que malparlar contra Sánchez. En la seva curta mirada sobre les coses, al PP tot el que si li acut dir és que les eleccions no es decidiran per la política internacional. Angela Merkel, que era de dretes, anava cada any a Pequín. El món és més que cada casa. I es tracta de ser-hi. I amb gestos com aquest, Sánchez guanya envergadura. I el PP segueix sent d’estar per casa. ¿Recorden quan Aznar va descobrir la política internacional? No els va anar gens malament.
