Moment Europa

L’estatunidenc Francis Fukuyama, a La fi de la història i el darrer home (1992), interpretava l’enfonsament del bloc soviètic com el gran triomf del liberalisme sobre el comunisme. I, per això, defensava que les ideologies ja no eren necessàries perquè s’imposava un món basat en la política i l’economia neoliberal, en el qual l’economia estava per sobre de qualsevol ideologia. Es donava pas, segons ell, a un nou escenari on “tots els problemes realment crucials haurien estat resolts”. Però, la realitat ha demostrat el contrari, la fase que s'iniciava ha resultat ser molt diferent del que havia imaginat. Han passat poc més de trenta anys i el món s'ha convertit en més perillós, el predomini de l’economia sobre la política ha estat sinònim de deshumanització i violència. En les relacions internacionals la força s’imposa sobre la diplomàcia i la multilateralitat. Ara, la crisi del sistema neoliberal és una evidència, i el capitalisme de les corporacions ha abocat el món a la màxima desigualtat i a una major feblesa de la democràcia. 

Tot just fa unes setmanes, Jeffrey Sachs, a una entrevista a La Vanguardia, apuntava al centre de la diana. Sachs actualment és director del Centre per al Desenvolupament Sostenible de la Universitat de Colúmbia i president de la Xarxa de Solucions de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. Pel que fa al tema que comentam, ell va ser la persona que va dissenyar el pla de xoc de Polònia per a la transformació de l’economia estatal en una economia de mercat, seguint paradigmes ultraliberals. I, posteriorment, va assessorar el president soviètic Mikhaïl Gorbatxov i al seu successor, el president rus Boris Eltsin, sobre la transició a una economia capitalista. És a dir, un protagonista i observador privilegiat d’aquell moment i poc sospitós de comunista. 

En essència, a l’entrevista, Jeffrey Sachs ens diu que (referint-se a les propostes russes de transformació): “Els Estats Units no varen saber acceptar una resposta afirmativa; volien el domini total i no la pau. I això és on estam avui”. De llavors ençà, els Estats Units de Nord-amèrica han estat implicats en no menys de 15 guerres o intervencions militars, amb conseqüències humanitàries greus i desestabilització d’algunes zones del planeta. “No volien la pau, sinó la prolongació de la guerra freda”, continua dient, per a arrodonir l’argumentari. Després del 1991, durant tot aquest temps, els EUA han estat “afirmant la seva hegemonia global”. Des de sempre, aquest hauria estat l’objectiu dels nord-americans que, no per sabut, no deixa de ser interessant sentir-ho per boca d’un protagonista directe.

No és casual que s'hagi assolit un pic de màxima virulència bèl·lica just abans de les eleccions presidencials nord-americanes de novembre. En les circumstàncies actuals, l’agressivitat guerrera afavoreix el candidat Trump, mentre que debilita la posició dels demòcrates, amb una part del seu electorat sensible a la qüestió. Però pensar que l’escalada militar és conjuntural seria un error. Fa res, l'historiador israelià-britànic Avi Shlaim, professor emèrit de la Universitat d'Oxford, en una entrevista a El País, recordava que l'objectiu final de l’actual govern israelià és la neteja ètnica de Gaza i l'annexió real de Cisjordània i, a més, parlava de l’interès d’Israel en enfrontar directament els Estats Units amb l'Iran. És evident que entre alguns existeix la voluntat de generalitzar la guerra per generar un ordre nou a la zona amb repercussions globals. Seria el postordre de la non nata “pau neoliberal” que anunciava Fukuyama. 

La disfòria de Netanyahu i els seus aliats ultraortodoxos marcant el ritme del rellotge mundial, mentre ningú no és capaç de posar-li les beaces a l’ase,  és un escenari terrorífic i absurd. Amb les eleccions americanes, la internacional dels ultres, bel·licistes, xenòfobs i autoritaris del món, sense distinció de religions, sembla haver entrat en les quatre setmanes d'Advent,  a l'espera de Trump, profeta de Make America Great Again i rei de les fake news per la gràcia d'Elon Musk. Una immensa olla d'escorpins verinosos. Els eurodiputats de l'Esquerra han cantat l'himne partisà italià Bella Ciao a l'Eurocambra en acabar una intervenció del primer ministre d'Hongria, l'ultra Viktor Orbán, líder europeu de l’operació “retorn al passat”.

A l'esprint final de la campanya presidencial nord-americana, la UE necessita adquirir protagonisme, independència i redoblar els esforços per aturar la guerra i el genocidi palestí. És una oportunitat per redreçar el rumb i marcar diferències, enfront del bel·licisme i enfront de l’“hegemonia global” que pretenen els Estats Units. Les guerres del Pròxim Orient i d'Ucraïna poden ser útils als nord-americans i al conglomerat bèl·lic mundial, però debiliten econòmicament i moralment Europa. Aquests dies, el president de França, Emmanuel Macron, ha insistit en la idea que és “incoherent” pressionar per un alto el foc mentre se subministren armes a Israel. El temps corre i l’única manera de ser eficaços, en aquest cas, és ser contundents. 

L’hegemonia de l’economia per sobre de la política no només no ha conduït a la crisi del model que ho sustentava i a l’exhibicionisme d’un nou fetitxisme autoritari, sinó també a la crisi del concepte humanista de l’existència. És el moment d’Europa.