Els moments d’inadvertida felicitat
anava a desitjar un 2024 ple de felicitat, d’amor, d’amistat i blablabla. Només de pensar-ho, ja m’he avorrit. Per sort, ha acudit al rescat del meu cervell Moments d’inadvertida felicitat (Francesco Piccolo), un llibre que demostra que, si ens hi fixam, cada dia passen per davant dels nostres nassos molts instants joiosos i que bona part es basen en la capacitat de deixar fluir certa dosi de mala llet, perquè és molt millor que no guardar-la. Així que he decidit fer un recull dels meus moments d’inadvertida felicitat, amb el propòsit que aquest any lluent que estrenam deixin de ser inadvertits.
Em fa feliç veure com renyen en públic les persones que tenen comportaments incívics, perquè jo no som capaç de dir ni mu. El meu recurs és mirar fixament la persona que, per exemple, posa els peus damunt del seient del tren o del bus, fins que sembla que els ulls se m’han de sortir de les òrbites. Pot semblar inútil, però m’ha servit per comprovar que no tenc el poder de la telepatia. Així que em queda el consol que vingui algú revestit d’autoritat i deixi clar que hi ha conductes que no estan permeses en espais compartits.
Saber des de la primera pàgina que un llibre m’entusiasma és motiu gairebé d’eufòria. Em pos contenta sense adonar-me’n. Quan em passa, aquell dia som més amable amb els altres, veig el cel més blau i sent música sense necessitat de posar-me uns auriculars. També és un moment de felicitat despertar-me envoltada dels meus animals. Mirar com s’estira el meu ca i aconseguir que no em llepi massa la cara, sentir la coa de la cussa pegant damunt de l’edredó i fregar el cap contra el del meu moix és el millor que hi ha.
Sentir la rialla fresca dels meus fills, sobretot quan deim dois si tenim la sort de sopar plegats. És una rialla desacomplexada, contagiosa, senzilla. En quin moment deixam de riure d’aquesta manera? No trob adults que siguin capaços de fer-ho.
Contagiar un badall a una persona desconeguda és un altre petit plaer. I més encara si intenta que no es noti i força la boca perquè no s’obri mentre li surt una llagrimeta de l’ull.
I la meravella que implica, de tant en tant, tenir la raó? Ara bé, és condició sine qua non que algú et digui en veu alta i clara “tens raó”. La cosa frega la perfecció si hi ha testimonis escoltant i els mires amb cara de “ja ho sabia, que tenc raó”.
Veure algú ensopegar pel carrer i fer equilibris estrambòtics per no caure –aclariment: sempre que no hi hagi dolor físic pel mig. Tu continues caminant amb elegància, amb la seguretat que donen les passes fermes –aquest moment s’esfuma si ensopegues tu després.
Ja se sap, hi ha felicitats de tota mida, i la petita de vegades serveix per donar sabor als dies insulsos i per recordar-nos que l’existència humana és molt més divertida del que pensam. Així que només em queda desitjar tota la felicitat que siguem capaços de suportar el 2024.
