Moments verbals estel·lars de la democràcia plena
«Se puede actuar en el filo de la legalidad, unas veces un poco
por el borde de dentro y otras veces un poco por el de fuera»
General Sáenz de Santamaría, 1995
Funesta banda sonora original, en dictadura fou Fraga Iribarne qui, sent ambaixador a Londres i requerit per un reporter de Reuters per la legitimitat amb què es constituiria el nou govern franquista del 1974, va proferir en una entrevista incontinent: «¡Con la legitimidad de las metralletas!» Aclarida la legitimitat constituent de la fosca del franquisme, valdria la pena burxar en l’hemeroteca espessa de 40 anys de presumpta democràcia, per confegir un brevíssim florilegi d’espants i esglais. El lema fundacional no és clar si seria l’originari llegat de l'«Atado y bien atado» o pot ser l’imminent ordre de «¡Todos al suelo!» del 23F –i ja seria hora d’anar-se aixecant, com diu lúcidament el ninotaire basc Tasio–. Més sofisticada, gràfica i postmoderna, aquella apel·lació a l’immobilisme perpetu fou ressemantitzada temps després pel categòric «Quien se mueva no sale en la foto» d’Alfonso Guerra El Cepillao. Breviari de noves glòries:«Nos hemos cepillado el Estatut».
De promeses incomplertes permanents, arribaria molt aviat el «D’entrada, no» del felipisme –i de sortida, a partir d’aleshores, es conformaria la pragmàtica sanció de fer tot el contrari del que es deia. En el manual d’ús quedarà «El Estado de Derecho se defiende desde las cloacas y desagües» de Felipe González. Llàstima que no defensava la democràcia sinó el terrorisme d’estat que fou els GAL –no l’estat de dret sinó el seu antònim, el dret d’estat–. No fa gaire, molt abans de l’era Trump i atès que aquests dies ha tornat a surar el tema, l’exdirector d’El Mundo piulava eufòric una nit electoral de novembre de 2012: «Quién nos iba a decir que en la redacción d''El Mundo' tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!» Paraula de Pedro J amb papers falsos de l’apòcrifa Udef. Clavegueram mediàtic també.
En l’economia de la infàmia, dels pelotazos dels 80, passant per la bombolla immobiliària del 90, fins a les tupinades sota covid-19 que ara afloren, quedaran també alguns lemes constituents i consubstancials. Començant per Solchaga: «España es el país donde se puede ganar más dinero a corto plazo de toda Europa y quizás uno de los países donde se puede ganar más dinero de todo el mundo». De l'«Es el mercado, amigos», proferit per Rodrigo Rato, al «Nuestro límite és el cielo» d'Emilio Botín –i el límit varen ser 2.000 milions d’euros evadits a Suïssa que el pujaren al pòdium del frau fiscal–. Rebobinem a 1994. Antena 3. Mario Conde a Jesús Hermida: «Se puede engañar a pocos mucho tiempo, a muchos poco tiempo, pero a muchos mucho tiempo eso no se puede». Tot un debat saber si tenia raó o no. Sociolingüísticament, ara que les togues irrompen a les aules posant-se la bata de professors, romandrà icònic aquell «A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano», etzibat ara fa vint anys per l’emèrit fugit. «Hay que españolizar a los niños catalanes», sostenia Wert com a programa de reeducació. Un triaria el guionista Rafael Azcona, en extrema síntesi, per concloure que la política celtibèrica es resumeix en dues frases: «Usted no sabe quién soy yo» i «Qué hay de lo mío». Arias Cañete, a propòsit del pla hidrològic que la bona gent de les Terres de l’Ebre va saber aturar, va afegir un mandat testicular que encara sintetitza més la tesi d’Azcona i rebla la plenitud i pulcritud democràtica: «Por cojones».
No hi ha anvers sense revers i, per sort, no són infal·libles. «No hi haurà urnes», va anunciar Soraya Sáenz de Santamaría. «Ha sido ETA», van dir l’11-M. «Pueden estar seguros de que el régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva», va dir Aznar abans que l’imperi arrasés l'Iraq. Mayor Oreja, al fogot on tot és el mateix, hi insisteix fa anys: «El proyecto de ruptura de ETA está más desarrollado que nunca en Cataluña». Hi ha també moments d’extrema sinceritat, que rima amb crueltat: «No queda más remedio que empezar a fusilar a 26 millones de hijos de puta». 2020. Paraula del general de divisió retirat Francisco Beca. 14 anys abans, en plena Pasqua Militar, el general Mena Aguado va demanar intervenir militarment a Catalunya si s’aprovava l’Estatut de Catalunya. Ho va fer amb un pedagògic afegitó pensil: «El hecho de que en una autonomía sea exigible el conocimiento de su lengua particular es una aspiración desmesurada que obligaría en las fuerzas armadas a regular los destinos a esa autonomía de la misma forma que actualmente se regulan los destinos en el extranjero». Al general Sáenz de Santamaría, el 1980, li demanaven: «¿Por qué no los matas?». Ell –que no era pas el pitjor de la tropa– recordava: «Porque me falta munición, son 250.000 (los votos de HB). Era una respuesta irónica a una proposición indecente».
Al frontispici del règim hi diu «Todo por la patria», desbrossat recentment i per partida doble pel comissari Eugenio Pino: «Todo es todo» va aclarir en compareixença al Congrés de Diputats. Abans havia declarat en seu judicial: «Hemos hecho cosas que pondrían los pelos de punta. Por España». La cueta de «y tal y tal», popularitzada a la Gomorra de Marbella per Jesús Gil y Gil, ha tornat amb Villarejo: «Hemos hecho cosas chungas y tal». En aquell «i tal» hi és tot mentre no ens diuen res. «No me consta» era el recurs habitual que emprava la portaveu socialista Rosa Conde. Que al govern no li constés només significava això: que el govern, expert en no saber el que passava, sostenia que no sabia què passava. Hi ha una declinació amb tricorni del que no consta, que ens ajuda a la comprensió: «Hay cosas que no se hacen, si se hacen no se dicen, si se confirman, se desmienten». De nou el general Sáenz de Santamaría. Quan Villarejo es veu obligat a resumir recorre a una frase gairebé d’escut heràldic: «Por la madre y por España, con razón o sin ella». «¿Qué teníamos que hacer?», va requerir-se Margarita Robles a propòsit de l’espionatge massiu amb Pegasus. «Hemos hecho lo que teníamos que hacer»; Rajoy, 1 d’octubre de 2017. Afirmacions bíbliques, Sant Lluc mediante. 17, 7-10: «Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer». Amén.
Al capdavall, són moments verbals estel·lars de la democràcia plena que-nos-dimos-entre-todos, perquè moments factuals democràtics n’hi ha ben pocs i el mal auguri és que en vindran cada cop menys. La sobrecàrrega en les costures del Regne d’Espanya, meitat finca meitat pessebre, va forçar –per un elefant, no pas per un compte suís ni per una comissió saudita– aquella altra per la mítica de la impunitat: «Lo siento, me he equivocado, no volverá a pasar». I a córrer fins al proper error. Sempre plus ultra, tot l’anterior va quedar ampliat, superat i rebatejat dissabte passat. A peu de regata a Sanxenxo. En només tres paraules –com l’inquisidor A por ellos–. I acompanyades d’una indissimulada riota posterior, quan diu tant la rialla com la dita. El paio esclata i diu: «Explicacions, de què?» I encara riu. I encara riuen. Per les butxaques –com sempre–. Només li va faltar afegir el que porten dient-nos quaranta anys: ¡Se sienten, coño!
(En català correcte, també en tres paraules i perquè cap societat està exempta del risc de fer-ho cada cop pitjor, traduiríem potser amb l’icònic pujolista: «Això no toca». I tal i tal i tal.)