Món boig

No sabeu què és l'ànima! Teniu el cervell corcat i la raó congelada. Vàreu ser nins i ben aviat us varen cimentar les esquerdes de la humanitat; l'educació i la cultura eren escuts insuficients. Tots som tractats com a mà d'obra barata, simplement eines per omplir les butxaques dels altres. El fanatisme es nodreix de vosaltres amb sorprenent naturalitat; el delit del líder actual o antic us alimenta, tant se val que sigui de boira. Matau directament els infants; tanmateix, per fer-ne de nous cal poca inversió.

Potser heu decidit donar uns instants addicionals de vida a algunes persones. Si això implica forçar les dones abans d'assassinar-les, no cal que els regaleu la suma dels minuts corresponents a cada bístia satisfeta. La repressió sexual assegura la doble victimització; per tant, val més que el tràngol passi aviat. No cal assenyalar ningú, la maldat és universal i la seva manifestació està relacionada amb l'exercici impune del poder, emparat per diverses excuses, com venjança, nacionalisme, religió, jerarquia, color de pell, gènere, orientació sexual, honor, idioma...  

Les justificacions canvien, els escenaris es transformen, les tàctiques i els enginys mortals evolucionen. Encara n’hi ha que lapiden individualment a pedrades; d’altres, amb antiquats coets Qassam, sense oblidar els que pitgen un botó, ejector de sofisticats míssils mil·limètricament dirigits que no miren prim. Mentrestant, els 'llops' tot just muden la pell. El dolor i la desesperació són part d'una estratègia que cerca amplificar el mal. El que canvia ara és que els crits desesperats de les víctimes entren dins les nostres pròpies llars, recordant-nos la nostra impotència i preparant nous escenaris de terror. A la nostra terra, no estam patint els efectes devastadors dels conflictes bèl·lics. Això sí, d'exemples de pederàstia, agressions sexuals i dones assassinades pel fet de ser-ho en tenim a balquena, i, si miram cap enrere amb coneixement o cap endavant amb certa angoixa premonitòria, el futur no es presenta de la millor manera possible. Centrat en l’eliminació de vides humanes, voldria adreçar-me als titellaires. Com ho feis per saturar la sensibilitat que, com tot ésser humà, heu de tenir? Només és qüestió de números? Quina diferència trobau entre els vostres nadons inerts i els dels altres? Us agradaria sentir el pols i la sang en acaronar-los? Llençols i flassades nets; ara comença la fresca... I les dadores de vida que aniquileu, no experimenten el mateix procés que qui us l'ha donada? És possible que les vostres llàgrimes s'amarin de fel en lloc de sal?

No cerqueu projeccions geogràfiques de cap classe a les meves paraules; hi són totes sense excepció. Apunt a tots els punts cardinals i al mateix nucli del lloc de partida. Els que fan mal cerquen la legitimitat emparada per símbols: mitges llunes, estrelles, creus... No cal concretar més: qui es doni per al·ludit, sigui personalment o indirectament pel seu comportament actiu o passiu, és, per tant, el destinatari del meu plor. 

Els substantius que conforma el sufix '-isme' solen ser indicadors, entre d’altres, de doctrina o sistema. Avui el trobam en excés: terrorisme, revengisme, fanatisme, fonamentalisme, islamisme, sionisme, cristianisme... Al mateix temps, bona part de 'l’altre món' continua gaudint –innocentment– de la seva pau. Tenim llum, aigua, aliments i tots els serveis que ens ofereix l'estat del benestar als fortuïts privilegiats geogràfics. Mentrestant, guaitam alternativament a les catàstrofes humanitàries que el mal té actives. En una entrevista televisiva, Carlos del Amor Gómez va demanar a la periodista Rosa Maria Calaf Solé quina era la notícia que més li havia costat explicar. Respongué que fou la catàstrofe humanitària originada pel tsunami a l'oceà Índic. Explicà que no només fou terrible per la pèrdua de vides humanes, sinó per la destrucció total del teixit social de les societats afectades. Perdre la vida o la seva expectativa, són esgarrifoses les dues possibilitats. També introduí la 'síndrome de fatiga per compassió', un concepte que no havia sentit mai. 

En recordar les seves paraules, em va comparèixer a la ment Gaza i el pensament s’omplí de palestins que deambulaven esquivant cossos sense vida dels seus, de jueus, d'ucraïnesos, de russos, i de cadàvers de molts altres colors i nacionalitats. La fórmula es repetia: víctimes, venjança, més víctimes, més venjança, i així successivament... Fins quan? L'ordre dels factors de la multiplicació –mai més ben dit– del dolor no altera el producte. L’Enciclopèdia Catalana ens ensenya que l’extermini total o parcial d’un grup humà és un “genocidi”. Pel que fa a l'esgotament de la compassió, convé tenir piles de recanvi per al comandament a distància de televisor per poder-lo esmortir. 

Mel va fer una versió preciosa de la –reiterada– cançó Mad World (‘Món Boig’). Acabarem amb una de les seves estrofes: “I les llàgrimes omplen els seus gots sense expressió. Sense expressió amago el cap per ofegar el dolor. Demà tampoc, demà tampoc”.