El món de demà?
El preciós llibre de Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu recorda i evoca, l’any 1941, quan el nazisme estava a punt de guanyar la guerra que havia provocat, com era de millor el món anterior a la Gran Guerra, al feixisme, als comunismes i al nazisme, quan hi havia fe en el progrés i en la humanitat. Comencem a pensar com Stefan Zweig? Ens han descol·locat tant les darreres setmanes com per sentir el vertigen que tot allò en què havíem cregut serà mal vist o, fins i tot, prohibit i perseguit?
La meva resposta és que, si no parem atenció, hi estem a punt. La modificació del marc mental provocat pels governants imperials, un cop els Estats Units han passat a ser dirigits pel promotor d’un cop d’estat contra la gran democràcia més antiga del món assistit per personatges capriciosos amb els aplaudiments de més de mig món, ens ha deixat en estat de xoc. Ens cal rebobinar tots els principis i decidir quins són els fonamentals en una situació d’emergència. Les afirmacions del president de la primera economia i de la primera potència militar del món no es poden menystenir, especialment quan es nota la pressa que té per passar de les paraules als fets. Hem descobert com és de gran el seu poder i com li resulta de fàcil saltar-se totes les proteccions constitucionals contra l’arbitrarietat. La majoria bicameral combinada amb la majoria aclaparadora al Tribunal Suprem li donen carta blanca per fer gairebé tot el que vulgui, i el que vol fa feredat.
Trump vol quedar-se nous territoris, estendre les ales de l’àliga imperial americana, controlar els espais externs dels Estats Unit. Una visita al monument als marines a Washington és un recordatori de com l’imperialisme i el nacionalisme són la mateixa cosa. I el que val per als Estats Units avui ha valgut per a tots els altres imperis que hi ha hagut al món. En temps recents qui s’ha comportat així ha estat desqualificat de l’arena política internacional, però ara el president dels EUA diu que ho farà tants cops com calgui.
Trump ha engegat guerres comercials. Això ja es va fer arran de la Gran Depressió i les mesures es van convertir en un bumerang que es va acabar girant contra qui l’havia llençat. Podria passar el mateix, però el mal que farà deixarà ferides de mal cicatritzar. També ha engegat reformes de l’administració que ens semblen inadmissibles, i ho fa contra una de les administracions centrals (federals) més primes del món. El gruix dels diners públics federals van a parar a despesa militar, i aquesta no es reduirà sinó que s’incrementarà, com ja va passar amb el president Reagan i les seves crítiques als dèficits públics federals de l’era Carter. Ell va arribar i els va multiplicar sense tenir cap problema atès que tothom va creure en el seu programa de rearmament per superar definitivament la Unió Soviètica. Podria passar el mateix amb Trump.
Ha amenaçat amb retallar les contribucions a les institucions internacionals, com ja va fer al seu primer mandat, i clarament vol desmantellar el sistema de les Nacions Unides, al qual no veu cap element positiu, només barreres “sense sentit” a les seves ambicions i a les que creu que els EUA han de tenir.
Tot plegat té uns quants objectius ben clars. Un d’ells és deixar de tenir responsabilitats de protecció militar a Europa. I potser té raó que l’actual sistema havia estat massa còmode per als europeus i que ja els toca –ens toca– encarregar-se plenament de la pròpia defensa i desplegar una acció exterior més convincent.
Les esquerres han oblidat que la millora del nivell de vida dels seus electors és l’únic objectiu que pot construir majories. També és així per a les dretes. Trump ho ha tingut molt clar. La successió de crisis experimentades des del 2008 ha trencat les expectatives de progrés il·limitat. L’ascens econòmic i competitiu de la Xina i de tot l’antic Tercer Món ha aigualit les expectatives de cohorts senceres. La globalització, que semblava tan bona per a tothom, ha resultat ser ben negativa per a desenes de milions de treballadors del món ric. Tot plegat ha erosionat la confiança en el contracte social de què ens hem dotat i multiplica el nombre dels que estan disposats a trencar la baralla.
El nou món de Trump no sacseja el món d’ahir de la mateixa manera per als ciutadans de l’antic Tercer Món que per als ciutadans del Primer Món. Aquests, cada cop menys nombrosos, estarem cada vegada més vistos com una llosa del passat. Ja cal que ens afanyem a apostar per un nou europeisme que pugui engrescar totes les generacions i tots els horitzons. En el passat de les darreres tres o quatre generacions Europa ha estat una solució i no un problema. No tenim altre imperi millor que defensar el que es pugui construir en el marc de la Unió Europea. Certament, cal corregir molts vicis i introduir-hi més representativitat i eficàcia, però no hi ha alternativa més engrescadora.
