Un món entortolligat
No, no estem hiperconnectats, ni tampoc units per la globalització, ni encara menys enllaçats o coordinats. Les relacions internacionals posteriors a la lògica perillosa, però nítida, de la Guerra Freda han donat lloc a un món que oscil·la entre la incertesa i l'embolic. Menystingut i blasmat fins fa un quart d'hora, Erdogan és ara la parella de ball més sol·licitada de l'envelat mundial. A Merkel li ha passat just el contrari: ara li retreuen haver rigut massa les gràcies de Putin i, sobretot, haver comès la irresponsabilitat de deixar Alemanya sense una alternativa energètica realista. Fins i tot la demonitzada Veneçuela de Maduro ha viscut uns minuts de glòria gràcies a la invasió russa d'Ucraïna: el seu petroli acabarà fent falta. I això per no parlar de les arriscades temptatives diplomàtiques auspiciades per Macron o pel mateix papa Francesc –una diplomàcia prudent no té res a veure amb una diplomàcia dubitativa–. Es tracta d'iniciatives precàries i, en aparença, sense recorregut. No, no estem ni hiperconnectats ni enllaçats gràcies a les relacions comercials: estem entortolligats com a conseqüència d'un fet –la invasió d'Ucraïna– que fins al darrer minut fou considerat una possibilitat remota. No han canviat les regles del joc, com sí que va passar després de la Segona Guerra Mundial, ni han aparegut tampoc idees noves que permetin albirar una gran transformació. Això demanaria compromís, constància i risc, no rampells teatralitzats i efímers com una rebequeria. ¿On para, ara, la fins fa poc omnipresent Greta Thunberg?
En aquest món entortolligat, el concepte que abans servia per moure i commoure políticament –"la humanitat"– ha estat substituït per una altra abstracció, "el planeta". Això vol dir que les velles contradiccions ideològiques de la Guerra Freda s'han transmutat sense arribar a desaparèixer. Fa uns dies vaig veure un impecable documental sobre com funciona avui el mercat mundial de les terres rares i dels minerals més preuats i ara mateix imprescindibles. Si només ens fem ressò del volum d'exportacions, hauríem de concloure que la pràctica totalitat d'aquests jaciments es troben a la Xina. Però les coses són molt i molt diferents. Per exemple, el tel·luri, segons explicaven en l'esmentat documental, és un element essencial per fabricar plaques fotovoltaiques més eficients que les xineses (el 95% provenen del país asiàtic). Doncs bé, al fons marí de les illes Canàries hi ha, prop de les costes d'El Hierro, un dels jaciments més grans que s'han descobert mai. Extreure'l seria complicat i no sortiria mediambientalment de franc, per descomptat. Els canaris no en volen saber res, i ben fet que fan. Ara bé: això no implica cap avantatge en relació al medi ambient, sinó tot el contrari. Els minerals estranys que no volem extreure a la plàcida Europa els acabarà explotant algú en un racó ignot de la República Popular de la Xina, fora del control internacional. Estem parlant d'uns criteris mediambientals que esgarrifarien qualsevol occidental i d'unes condicions de treball que val més no imaginar. En definitiva: la nostra dependència de la Xina en aquesta i altres qüestions és un assumpte força més complicadet del que volen descriure alguns. Si abans m'he referit a les actituds que durant una llarga temporada han servit per simplificar infantilment el repte energètic i el problema mediambiental, era per posar de manifest que això té conseqüències. La invasió russa d'Ucraïna ha precipitat i agreujat les contradiccions, però la disfunció de fons ja hi era.
El merder que puguin fer els xinesos en una mina remota de la Mongòlia Interior, o els russos en algun riu sense nom de Sibèria, interessa ben poc als europeus. Només en volem el resultat, sigui en forma de terres rares, gas o petroli. Sembla que aquelles contrades encara a mig cartografiar no formen part de l'abstracció anomenada "el planeta". Ens mirem amb atenció hipòcrita la composició dels cartrons dels envasos i, en canvi, fem veure que no sabem d'on ve la terreta que necessita el nostre mòbil per funcionar. En un llibre que vaig publicar ja fa uns anys definia la decadència com la confluència entre la indiferència per la bellesa de la natura amb el rebuig dels valors elementals –com ara els que separen la bondat de la maldat– així com el desig irresistible d’estímuls artificials. Pensava en els crepuscles del Versalles de l'Ancien Régime. El nostre món entortolligat s'està convertint a Occident en un decadent Versalles de les masses: a la pantalla del mòbil hi critiquem la pantalla del mòbil perquè necessita el coltan que extreuen els nens del Congo.
