En un món futur

Doctor en Filologia CatalanaAndrea Víctrix és una novel·la que especula sobre el futur de l’illa. S’hi trasllada un narrador que es desperta després de restar 85 anys congelat, que, com sol passar sempre amb en Llorenç Villalonga, és un nítid transsumpte de si mateix: nascuts ambdós durant el 'fin-de-siècle', no acaben d’entendre aquest món modern –el paradigma continua essent la França racional del segle de les llums– ni tampoc comprenen la llengua del 2050. La referència subreptícia és, òbviament, malèvola perquè aviat es començaran a disparar els primers dards enverinats contra els narradors 'tremendistes' castellanoespanyols, els poetes del realisme social de l’època de la 'congelació' i al·lusions històriques, mèdiques... No oblidem que Villalonga es llicencià en Medicina i s’especialitzà en Psiquiatria.

En el món utòpic, ucrònic o ara distòpic –tant se val mentre acabi en '-ic'!– que se’ns presenta aquí, el sexe d’homes i dones és un matís pendent de resoldre’s. I de la mateixa manera que no només al psiquiatre sinó també a l’escriptor l’obsessionava el tema de l’homosexualitat, que plana sempre sobre la seva producció, aquí el torna obcecar. El problema rau ara en el gènere d’Andrea, l’androgin de nom ambivalent que dona títol al llibre tot i no ser-ne el personatge principal. I l’enamorament compulsiu que sofreix el narrador per aquest(a), deixa el seu alter ego en una postura sexualment ambigua d’aquestes que tan grates resultaven a l’escriptor mallorquí.

Pertanyem als Estats Units d’Europa, encimbellada a primera potència mundial arran de la destrucció de Rússia i els EUA, bescanviam amb francs i ens presideix Monsieur-Dame des de l’Elisi parisenc. L’economia planificada xoca amb l’esperit liberal del protagonista, aviat diagnosticat d’esquizofrènic paranoic i sotmès a tota mena de teràpies violentes per mirar que pugui ingressar en condicions en el nou món que viu.

L’acció s’esdevé a Palma, convertida en una adotzenada ciutat de gratacels, anomenada Club Turista de la Mediterrània i considerada com una de les principals destinacions vacacionals mundials. És terrible l’anatema que es llança, en forma de burla càustica, contra una illa abocada al monoconreu turístic. Reflexionem si la pregunta que voldria que ens féssim Villalonga és ‘Quo vadis Mallorca?’ si tenim en compte que el 1973, quan s’erigí amb el premi Josep Pla, ja havíem ficat els dos peus sencers dins la galleda del turisme.