En un món ideal
A la ciutat ideal d’un món ideal podríem contemplar les murades reinaixentistes, de les quals es va trobar un altre fragment fa pocs dies en fer les obres de la plaça d’Espanya. Les contemplaríem com a vestigis del propi passat i com a constatació d’una bona integració de la història en el present. També podríem observar-les, així, a trossos –un tros recuperat aquí; un altre, un poc més cap a la mar–, com a testimonis de fins a quin punt allò que se’n diu desenvolupament ha destrossat el patrimoni. És cert que podrien no haver-se esbucat, i conservar-les com ho varen fer moltes ciutats encerclant el nucli més antic, però les mesures higienitzants de l’època aconsellaven obrir la ciutat. El patrimoni, també l’enterrat i el destrossat, també el conservat, parla de nosaltres. També el que ara en puguem fer. Hi ha qui demana que les restes de les murades es deixin visibles. I com? Les solucions de fer un terra de vidre són brutor i relliscades. Una balconada cap a un clot que mostri el llenç de pedres es podria fer si no fos segur que l’incivisme l’ompliria de papers, llaunes, monedes... una altra brutícia. A més, on s’ha d’aturar aquesta recuperació de les murades? Perquè es poden aixecar totes les Avingudes fins a arribar quasi a la mar que pertot en trobarem. Però la realitat de la ciutat no ideal d’un món gens ideal és que per les Avingudes hi passen cada dia milers i milers de cotxes, estan farcides d’aparcaments subterranis i, a més, la plaça d’Espanya hi té la Intermodal. Així les coses, com que no som una ciutat ideal, potser el millor que es pot fer per a aquestes restes patrimonials és tapar-les i que es conservin, encara que sigui sota terra, a l’espera de temps millors.
