Un món a l'inrevés

El Palau de la Música era ple a vessar. A la fila del darrere nostre, un home feia broma: “Espero que hi hagi uns quants desfibril·ladors”, referint-se a la mitjana d’edat dels espectadors. Mentre esperem que comenci una immensa majoria mira el mòbil en lloc de contemplar la bellesa que té damunt del cap: la pandèmia del mòbil, doncs, també ha infectat la tercera edat.

Després dels timbres, el Palau es queda a les fosques i veiem entrar a l’escenari, a pas molt lent, ajudat per una persona, el protagonista de la nit. Els fans que omplen el recinte li dediquen una ovació i es posen dempeus. Paco Ibáñez, noranta anys, els cabells blancs però encara abundosos, saluda amb la mà.

Des del primer moment sabem que no es tracta d’un concert com un altre: estem participant en un esdeveniment. Els aplaudiments estan plens de significat: per la força d’una persona tan gran i com a reconeixement a tota una trajectòria personal i professional.

De seguida m’adono que Paco Ibáñez es mou, parla i actua com un venerable avi: amb pèrdues de memòria constants, a estones repapiejant i sempre amb una llibertat absoluta, la que només es deu poder obtenir de veritat quan t’acostes al segle de vida. Però tot canvia en el moment que es posa a cantar. La seva veu és la de sempre. El seu nivell d’interpretació de les cançons és millor que mai. No se sap el repertori, no endevina en quin to han de començar, però quan canta, el món es paralitza.

La primera cançó és corejada per tot el Palau de la Música: Érase una vez / un lobito bueno / al que maltrataban / todos los corderos. (...) Todas estas cosas / había una vez / cuando yo soñaba / un mundo al revés.

Des de l’arrencada hem sabut que Paco Ibáñez sempre ha somiat un món a l’inrevés, perquè les seves primeres frases han estat per condemnar amb rotunditat l’anticatalanisme i per assegurar, solemnement, “estoy aquí para deciros que els catalans sou els meus germans”.

Paco Ibáñez, i segurament molts dels seus seguidors, van somiar una Espanya que no ha arribat a existir. Tots els que vam cantar a cor al Palau Andaluces de Jaén, aceituneros altivos / pregunta mi alma de quién / de quién son estos olivos intuïm que no existirà mai. El que no sabíem és que, només uns dies després, a la cerimònia dels premis Gaudí, assistiríem –entre l’estupefacció i la indignació– a uns discursos tan allunyats de l’esperit de Paco Ibáñez i de Miguel Hernández. Resulta estrany que els nets dels que van arribar a un país fugint de la misèria i que han aconseguit progressar, es limitin a retreure algunes actituds poc solidàries d’una minoria. Per no parlar dels que expliquen, en castellà, que van arribar de petits i, tot i que estan recollint un premi, no se senten prou acollits.

Xarnegos, agrura i úlceres

Paraules amb regust de revenja disfressada, enmig d’una gala que, encara, posa en flagrant evidència quina és la llengua minoritzada a Catalunya.

La majoria de nosaltres estem orgullosos dels nostres avis, però m’incomoda que el discurs que s’imposa sigui deduir que el meu, pel fet de tenir vuit cognoms catalans i haver nascut a Figueres, estava al bàndol dels rics opressors: en Quim era carter, de família humil i del costat perdedor. Va ser represaliat com a funcionari de correus per ser catalanista i d’esquerres. Se’n deia “depuración” i volia dir que quedava exclòs de qualsevol ascens.

"Xarnegos" als Gaudí