“Per un món millor i més just”

Manifestar que els assistents no arribaven al centenar quan érem tretze no és una mentida, sinó una manipulació. La trobada fou motivada per la participació en un itinerari costumista sobre vivències bunyolines centrat entre els anys 1931 i 1936. El dia fou el proppassat diumenge i el motiu, fer memòria. Començà a les 10 del matí a la plaça i acabà a les 12 h al cementeri del poble. Allà es va retre homenatge a la II República i als republicans que foren assassinats pels colpistes, extirpant ideals a trets.

El cant dels ocells, parlaments, una relació recitada dels assassinats recollits als camins i torrents; d’altres, al front; uns, amb nom i cognoms; d’altres, d’identitat desconeguda; una corona de flors de tres colors –vermell, groc i morat– dipositada a la fossa comuna on descansen, entre d’altres, els esmentats, conformaren l'acte.

Jaume Mateu i Martí recordà els represaliats i clamà per cercar els que falten, costi el que costi. Cità Emili Darder (només la cultura fa persones lliures) i assenyalà que l'apoderament personal arriba mitjançant “l'educació, la creativitat i la cultura”. Advertí sobre els nous feixismes, contra l’imperi de l’odi, i defensà la lluita de la raó contra la “matera”.

L'afluència de persones al camp sant ja s'acostava més al centenar; degué arribar a la cinquantena. A més de l'estadística esbiaixada, de tècniques per confondre, amagar, difuminar o eliminar n'hi ha moltes. Una d'innovadora l'experimentaran els turistes que prendran el sol aquest estiu a la platja de sa Coma. No se’n temeran, però les tovalloles intercalades damunt l’arena els allunyaran dels ossos humans esquerdats per les bales que hi ha enterrats d'ençà de l’any 36. Esperem que la tela estampada no s'amari d’ignomínia desmemoriada, i els visitants no es facin mal amb qualque fèmur estellat.

La visita –font d’aquesta crònica– pels carrers de Bunyola la dirigí la mestra i investigadora Bàrbara Suau Font, va estar centrada en anècdotes i vivències dels veïnats durant la II República, més que en la repressió feixista. Així i tot, va tenir difícil aïllar per complet tanta maldat. Les referències al progrés en general foren una constant. En destacaria d'altres: la por, la llibertat, la incultura, el nacionalcatolicisme, la sanitat i, sobretot, l'educació. El matí resultà enriquidor; en destacaré alguns detalls a tall d’exemple.

Gent atemorida per l'arribada del monstre: la República. Hi havia qui temia un bombardeig 'dels Rojos'. A Bàrbara, una veïna que ho va viure amb catorze anys, li descrigué una gran aduó –que no sabien de què era–, que resultà ser un esclafit d'alegria. Una colla de gent corria amb una bandera apedaçada amb els colors republicans. Una jove activista, Rosa Colom Bernat, lluità per aconseguir que els missatges, l'escala laboral més baixa d'una possessió i propera a l'esclavitud, deixassin de dormir amb les bísties. Aquests esclaus menjaven –ben a posta– el pa rostit d'una setmana per l'altra. Com que era mal d'empassar, no en menjaven tant. Na Rosa acabà a la presó dels Caputxins, a Palma, on compartí màrfega amb Aurora Picornell. A la fi va poder fugir a França.

El carrer dedicat a les collidores d'oliva fou construït per presos republicans. Una falangista, per ocultar misèries pròpies, promogué el consum d'oli de ricí d'una jornalera fins que hagué de mentir per salvar el seu cabell. Amb dignitat, la vexada anuncià que la feixista moriria ofegada, i temps després així aparegué al seu safareig.

La pintura emprada pels pagesos per cobrir el tall dels cimals dels arbres era utilitzada com a fons de placa per retolar de nou molts de carrers. Un autocar ple de parelles d'Esporles arribà a la plaça del poble i començaren a ballar 'd’aferrat', l'escàndol fou gros; durant les missions de recerca de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el batle de Palma, propietari de la possessió del Racó al poble i metge, Emili Darder, hagué de convèncer una jove bunyolina (que havia de cantar i ser enregistrada per un fonògraf) que la màquina amb trompa que l'espantava tant no li prendria la veu!

Aparegué també l’espoli perpetuat de la casa natal de Darder a Palma, disfressat d'humiliant compravenda. Pareix que aquest detall registral dificulta la justa devolució de l'immoble als hereus.

Joan Nadal Bujosa fou el batle republicà més jove d'Espanya. Preocupat pel sanejament, l'educació i per l'atur, aconseguí posar fi a la manca de feina. Amb el suport d'Emili Darder i d’altres dos propietaris de possessions, Bernat Marquès i Llorenç Roses, maniobrà perquè la resta acceptassin contractar un missatge de més cada un. Així s'acabà la desocupació al poble. Hem 'd’agrair' que no el varen arribar a matar, cosa que sí feren amb Darder, Marquès i Llorenç. Tancat a Can Mir, contava que va arribar a jugar a dòmino amb el nostre 'estimat' Jaume Serra i Cardell Cuca.

A final de l’any 36, després de netejar els excrements amb què falangistes havien embrutat el cotxe oficial, les autoritats anaren a Baix des Puig per donar el sus a les obres de l'escola, on el batle Nadal pronuncià un discurs. Ja en la dictadura, en una paret aparegué una inscripció basta feta amb un punxó damunt el ciment que coincidia amb una frase del discurs del batle: “Per un món millor i més just”.