Sí, un altre món era possible...
Un altre món era possible, sí, però no el que s’esperava. En lloc d’un món més just i lliure, més pròsper i en pau, aquest segon quart del segle XXI ens n’obre un de més aspre, amenaçador, fins i tot més salvatge. Les imatges d’una motoserra per il·lustrar una política de reforma de l’administració, la d’un resort turístic de luxe com a projecte per “pacificar” la Franja de Gaza o l’amenaça d’un espoli de recursos naturals per rescabalar-se de les armes enviades a Ucraïna per defensar la seva sobirania, són devastadores per a qualsevol mínima consciència moral i democràtica.
Europa i la resta del món tampoc no conviden a l’optimisme. El creixement de les extremes dretes, la nefasta influència ideològica de les extremes esquerres, i encara el paper d’estrassa del que també en podríem dir l’extrem centre, a més de perillós, és profundament decebedor. I ni a l’Amèrica Llatina, ni al món àrab, ni a la Xina ni a l’Índia o l’Àfrica no hi ha senyals d’una intel·ligència política amb uns lideratges que convidin a plantar cara a aquest altre món possible, però que ha virat just en el sentit contrari al desitjat.
I, tanmateix, no tot està perdut. Però per veure-ho cal posar els llums llargs i no quedar-se amb el darrer exabrupte o la darrera barbaritat criminal. Estic segur que el present que ara ens té desolats no anuncia, de cap manera, el futur que en resultarà. De l’actual devastació moral en la política global no n’hauria de derivar un catastrofisme que ens hi pot deixar entrampats. Tot al contrari. Des del meu punt de vista seria bo tenir en compte tres consideracions que poden oferir una mirada més esperançada en un futur més edificant.
En primer lloc, no s’ha de perdre de vista que aquest d’ara és un món extremadament inestable. No sé què durarà el desvari ni quant de mal farà, però es tracta d’un període accidental, guiat per personatges amb ments desequilibrades, de gestos més histriònics que efectius, profundament inconsistents, que no duraran ni tindran un relleu a l’altura de la seva megalomania. No m’estranyaria gens que acabessin tenint finals tràgics. Què durarà la coincidència d’interessos entre Trump i Musk, competint per qui la diu i la fa més grossa? Ha d’espantar que l’esperança espanyola de Trump es digui Abascal, o ha de fer riure? Pot ser sòlida l’entesa de Trump amb Putin, i on el portarà la disputa amb la Xina?
A Europa potser no és tan evident –encara– la fragilitat de les posicions extremes, i menys quan els seus creixements electorals suggereixen el contrari. L’AfD alemanya pot aspirar a ser primera força el 2027. I a Catalunya, Aliança Catalana pot somiar amb una gran representació el 2028. Però de com moren els moviments polítics reactius ja en tenim experiència a Catalunya: de qui va ser primera força política el 2017 ja no se’n canta ni gall ni gallina. Què duraran les Meloni, Le Pen, Weidel i, disculpeu, les Orriols? Són organitzacions i discursos que aguanten bé la seva naturalesa extrema, però a mesura que l’abandonen per acostar-se al poder efectiu els creixen les contradiccions. Si viuen de la inestabilitat, no serà aquesta mateixa inestabilitat qui se les emportarà?
En segon lloc, a aquest món només se’l pot combatre pensant-lo amb nous esquemes, amb nous conceptes. Les categories amb què s’han respost a les actuals amenaces no les han aturat políticament. Tampoc els combats mediàtics han estat eficaços. Aferrar-se a les velles paraules que els han permès néixer i créixer és aplanar-los el camí. Coneixem la inutilitat dels cordons sanitaris que més que no pas excloure els partits al·ludits menystenen els ciutadans que els voten. I quan es vincula frívolament l’extrema dreta amb els partits conservadors per càlculs electoralistes –ha passat a Alemanya, i passa a Espanya i a Catalunya–, no es fa altra cosa que rentar-los la cara. A aquest execrable nou món, profundament inestable, se l’ha de pensar amb noves idees a l’altura dels desafiaments que diu que vol resoldre.
Finalment, em sembla obvi que d’aquest daltabaix només en sortirem amb radicalitat democràtica. D’una banda, perquè hi hem anat a parar precisament per la feblesa democràtica a què ens havíem acomodat i que ha provocat tanta desconfiança antipolítica. I de l’altra, perquè respondre a l’amenaça de què parlem –a dreta, esquerra i centre– de manera autoritària no faria altra cosa que legitimar les estratègies que són les de l’adversari. Cal analitzar críticament aquest nou món, sense concessions, més que no pas demonitzar-lo per la via fàcil. Cal comprendre els perquès de l’actual adhesió popular més que no pas condemnar-la sense escoltar-la. I cal molta més autocrítica i no tants esforços d’autoexculpació. Només així accelerarem el despertar d’aquest malson.
